CARTA OBERTA A LA REGIDORA DE SANITAT I SALUT PÚBLICA
Sra. Eva Torralba Regidora Ajuntament de Cerdanyola del Vallès
En relació a les manifestacions efectuades al diversos mitjans de comunicació de Cerdanyola (premsa i ràdio), i en relació també al comunicat conjunt del Servei Català de Salut i l’Ajuntament, fet públic el mateix dia de l’Assemblea d’usuaris, les associacions de veïns de Fontetes, Quatre Cantons i Carrer Nou, volem manifestar el següent:
El nostre objectiu no és polemitzar amb l’Equip de govern municipal, sinó que aquest assumeixi les nostres propostes, com havia fet fins ara, per aconseguir la millor assistència sanitària possible per als usuaris del CAP 1 de Fontetes.
“...todo el mundo podría pedir que el centro estuviera debajo de su casa, pero esto no es posible...” Cerdanyola al dia, 7.6.2000.
No demanem que el posin a sota de casa, sino que es reformi i adequï el que ja hi ha, tal com va aprovar l’Ajuntament per unanimitat al ple de juliol de 1998.
“... si la propuesta del Ayuntamiento (cesión de terrenos) no es satisfactoria pueden presentarse alegaciones en contra en el período de 30 días ...” Cerdanyola al dia, 7.6.2000.
Des d’aquestes tres associacions de veïns recolzem la construcció del CAP a Canaletes, i en cap moment s’ha pensat en hipotètiques al.legacions.
Al comunicat es diu “...el Ayuntamiento de Cerdanyola y el Servei Català de Salut informan que la inauguración del CAP Canaletes no supondrá el cierre del CAP Fontetes, ya que este centro continuará abierto hasta que no se construya el nuevo CAP de la zona”.
¿Ja té l’Ajuntament previstos els terrenys a la zona?
A diverses declaracions a la ràdio, la Sra. Torralba diu que “Quan obri el CAP 1 de Canaletes, el de Fontetes continuarà obert fins que es construeixi el nou cap de la zona, que el substituirà”.... “El nou CAP de la zona, servirà per cobrir les necessitats dels usuaris de Cerdanyola, Ripollet i Montcada”.
El que no diu en cap moment és on s’ubicarà el nou CAP de la zona. En l’entrevista mantinguda entre les 3 associacions de Veïns i la Tinent d’Alcalde Sra. Dolors Toló, i la Regidora Sra. Eva Torralba el dijous 25 de maig, ens varen explicar que a la zona entre el Riu Ripoll i la RENFE, hi haurà una important promoció de vivendes que implicarà la cessió de terrenys per part de promotores als Ajuntaments de la zona. Serà en aquests terrenys on es pensa ubicar el nou CAP de la zona. En conseqüència creiem que, finalment, la zona de construcció del nou CAP 1 podria ser a la Sibèria o el seu entorn.
EL NOU CENTRE D'ATENCIÓ PRIMARIA I L´HOSPITAL SUBCOMARCAL COM ALTERNATIVA
JAUriz
Un nou despropòsit
s'està tramant a Cerdanyola. El lloc on es pensa contruir un nou C.A.P. está
pensat amb els P.E.U.S. ¿A qui se l'acudeix acabar amb un ambulatori situat al
centre d'una zona poblada i de mitjana d'edad avançada (Les Fontetes), per
construir un de nou a una zona aïllada, per accedir a la qual cal pujar una
llarga i prolongada costa?: Al Servei Catalá de la Salut, amb la connivència
de l'Ajuntament de Cerdanyola.
És a dir, que una vegada més la decissió vé des de despatxos, i
des de Barcelona. No tenen ni idea dels problemes que causarà aqui a la majoria
de la població. Al.leguen motius econòmics, com sempre. Diuen que resultaria més
car enderrocar el C.A.P. de Les Fontetes per reconstruir-lo amb ascensor i
mesures per minusvàlids; que sortiria més a compte vendre el terreny del vell
i fer un de nou a la quinta forca... ¡Qué considerats!... ¡Cóm es preocupen
pel benestar sanitari i social de la població!...
Doncs resulta que els cerdanyolencs estem molt alerta, i que
no volem aquest despropòsit. Exigim que el ambulatori continuï on està, en un
lloc cèntric. Si a més a més volen construir un altre per atendre al barri de
Canaletes, doncs endavant. Però els ambulatoris son solucions parcials. La
solució definitiva seria un hospital. Així que demanem que les
autoritats municipals i sanitàries comencin a pensar molt seriosament en la
necessitat de construir un hospital en aquesta zona del Vallès, per
atendre a les poblacions de Cerdanyola, Ripollet, Montcada, etc. Sóm més de
200.000 habitants que no n'hi disposem (quan a qualsevol zona d'Espanya hi ha hospitals
comarcals que atenen a una població molt inferior). Estem més que cansats
i preocupats de tenir que anar a Sabadell (Taulí) o Barcelona (Vall d'Hebrón)
al patir alguna indisposició o accident de certa importància. I un hospital
a la zona és cada dia més necessari, en la mesura que la població
continua augmentant i també va envellint, amb lògicament més problemes i
requeriments de salut.
El estado de derecho puebla las liturgias de casi todas partes. Mientras tal estado se nos presenta como protector y justo,continuamente nos hacemos eco de los desajustes en la aplicación de los códigos y con el castigo de los inocentes. (hombres rehabilitados tras un año y medio de cárcel por dar más crédito al testimonio falso de una niña que los señaló como violador, personas citadas para hacerles perder miserablemente el tiempo en horas de espera, abogados dinerarios incapaces de defender causas justas si no hay dinero que los enriquezca y un largo etcétera).el nuevo edificio de juzgados,y un nuevo juzgado (el núm 6)es ensalzado a bombo y platillo alejando que con una nueva categoría judicial la ciudad tendría unos magistrados más estables superando la situación de incertidumbre laboral en la que trabajan. Ni el bombo ni el platillo suenan para recordar que más estructura judicial es un indicador de pesimismo social,por qué esta significando que la sociedad y una ciudad pequeña como la nuestra no es una excepción, presenta tantos desajustes internos de convivencia entre las gentes, que se hace necesario el concurso de terceros asépticos para lidiar en conflictos privados. Es por eso que lo que se nos muestra como una mejora institucional,es en realidad un indicador de negativos, ya que cada año,la estadística de los juicios de faltas y las agresiones recíprocas, del tipo que sean, entre las gentes que han perdido la capacidad de diálogo va en aumento en lugar de descender. Mientras sean necesarios juzgados y jueces es que la condición humana no se habrá librado de sus cadenas ideológicas. Pero la alternativa no es un más -judicial sinó una sociedad justa en sus estructuras que no genere colisiones interhumanas a cada dos por tres.Y como decía aquella estrofa de la Internacional tan cantada: “ni en dioses, reyes, ni tribunos está el supremo redentor, nosotros mismos realicemos el esfuerzo salvador
Ocaso SA es una conocida cía de seguros con una larga trayectoria. Desconozco sus obras y méritos pero sí una anécdota curiosa y particular que he vivido con su agencia local. Se trata de lo siguiente: subscribimos un seguro de unas 50mil pts anuales para protegernos de posibles daños civiles y de cracks de estructura en un viejo inmueble de mediadocena de vecinos.Pagamos la cuota y nunca fue necesario solicitar que cubriera gasto alguno.Pasado el período anual,alguien de la cdad de propietarios hizo reparaciones que al parecer cubrió Ocaso fuera del plazo de la póliza ,quizás por error de previsión de la agencia.Entonces quiso cobrar una paupérrima cantidad desembolsada (unas 15mil pts)conminando por escrito a mí como vecino de ese inmueble creyéndome presidente de la comunidad a que les resarciera los gastos, o en caso contrario,pondrían el tema en manos de su asesoría legal para tratar de cobrar el monto.(gramática de la amenaza a la orden del día)Me quedé de una piedra al leer la carta y consideré que era mas productivo hacer un texto de opinión que no en molestarme a contestarles o a ponerme en contacto con la flamante compañía cuando ni siquiera se habían tomado la molestia de hacer las averiguaciones pertinentes o de ponerse en contacto conmigo por teléfono. ¿tanto cuesta decir las cosas a la cara? ¿tanto cuesta dejar de ser administrativo y ser un poco más persona?
LA RAZÓN CONTRA ESPAIS SA. EL JUZGADO A SU FAVOR
Un doble escarmiento contra reclamantes todavía tiene secuelas 3 años después de haber iniciado un litigio contra la empresa que les vendió los apartamentos en el bloque curvo blanquinegro de Serraparera,en la avda de la Clota,cuyas medidas del parking no eran las contratadas en la compra.Ya que las medidas de aquel no se correspondían con lo pactado, el vecindario en número de 60 familias iniciaron los trámites contra la empresa constructora. (Espais,promocions immobiliaries).El procedimiento parecía que pintaba a favor de los demandantes por la evidencia de las medidas (un centímetro es un centímetro y una cinta métrica no miente sobre los datos).El bufete demuestra defensa pidió las escrituras de propiedad a todo el personal,dando desde el primer día bastante margen de seguridad de que la causa estaba ganada.(Jamás se debe dar un documento original a nadie y tampoco al propio abogado,en menos de un minuto veremos porqué) Pues bien aquel proceso costó más de cienmil ptas por vecino y por negligencia profesional y discriminación judicial,el fallo fue en contra de la demanda, dando más razón a un auto notarial que al testimoniaje de 60 vecinos, un otras otro. Por si fuera poca la cosa,la abogada de la defensa (la Marmolejo)se encargó de recordar a todo el mundo que para retirar las escrituras había que pagar 75mil ptas a la parte contraria,(¿no se le llamaba chantaje a eso en las películas de Edi Constantine?).se com,entó que habían demasiados chanchullos intuy´ñendose pactosd bajo manga entre unos y otros.Pero eso,claro nadie lo demostró.La mayoría de vecinos,con la frustración a cuestas por haber experimentado en biografía propia, que la unión no hace siempre la fuerza,pagaron como resignados y otros, la minoría, no quisimos pagar por sentirnos doblemente apaleados. Las escrituras siguieron tiradas en los fardos del juzgado núm 04 durante años,hasta que el bufete de la parte defensora de Espais (Castellanos i cía)exigió su pago, habiendo un segundo fallo a su favor. Ya antes Marmolejo,la abogada que tan brillantemente nos defendió hizo las funciones del abogado de la parte contraria,cabe repetir, llamando por teléfono a los impagadores advirtiendo que para recuperar las escrituras había que pagar antes. El balance final sería unas 200mil pts menos en la cuenta bancaria de cada vecino y otro gol del inmovilismo. El edificio ha presentado otros problemas de construcción original y Espais sigue construyendo sus flamantes fachadas.Incluso algún jerarca de Urbanismo pensará en una medalla para tal empresa en alguna ocasión.
Los vecinos nos hemos quedado con el rabo entrepiernas y bastantes ya han vendido sus apartamentos antes incluso del periodo establecido en los de protección oficial. Las asambleas vecinales con la abogada susodicha fueron siempre para dar seguridad, aunque a mí me pareció como voz al otro lado del teléfono alguien con muy poca experiencia. Concluida la cuestión, ponemos rip al balance de este negativo y a otra cosa mariposa que la vida es larga; las putadas, demasiadas y las luchas, múltiples.
MINUTOS DE SILENCIO CONTRA EL ÚLTIMO ATENTADO DE ETA
Un poco antes de mediodía el Ayto llama a las dependencias de Canserra,para que se sume al acto protocolario de los cinco minutos de silencio por el último homicidio de ETA en la persona de un concejal del PP. Puesto que no hay tiempo para que los estudiantes de talleres vayan hasta la plaza consistorlal a participar del evento, se hace en el jardín de la escuela-taller. Allí,alguien de la casa comenta esto y todo el mundo como un solo hombre guarda el silencio pedido. Aprovecho el tiempo, mirando las caras de la muchachada a la vez que me pregunto cuántos de los presentes saben el valor de lo que acabamos de hacer.
ESTIMANTS DE LA MUNTANYA AL VI CROSS COLLCEROLA.
Recorregut->Pl.Abad Oliva-forat del vent-Canaletes. A les 9 del matí, una gentada, esportiva o no, ens vam trovar per fer una passejada per pistes i corrions de la muntanya veïna. Una bona oportunitat per quedar amb coneguts i fer la xerrada totrecorrent els16 kms.Mentre el sol ens canviaba el color de la cara als que no duiem barret, la conversa ens proveïa d´anècodtes i retalls de vida. A dalt, un refrigeri d´aigua de canti ,sindria i taronges,donava empenta al cos; i a baixada, ja a l´hora de dina,r la butifarrada (a punt o socarrimada , a gustos), la coca-cola i el pa entomacat et tornàven a la vida. En el lot venía una camiseta per recordar l´efemèrides. I tot plegat, muntanyencs i estimants del bosc, amb una senda acoradament preparada i organitzada pel CIMS (centre d´iniciació a la muntaya) recordava en aquesta fita que la gent que estima l´entorn natural i que el visita té una particular sensibilitat amb les coses de la vida.
La cultura inclou festes i a vegades extranyes tradicions (la del maltractament dels toros per exemple) que el consens popular autoritza, fins i tot a costa de que algún dels seus fornits nois es quedi esbudellat per unes banyes o amb els collons arrancats o per corbata.Altres llocs més civilitzats no permetem que els galls de baralla s´arrenquin els ulls i que la gent es diverteixi a costa del sofriment d´altris (encara que es tracti d´animals dits inferiors ), però déu nidó,fem altres coses i bestieses tan arrelades en el sentir col.lectiu, que un es pregunta on està la cultura quand es troba amb mainades soldadesques que amb les seves artilleries en ma i les seves metxes a punt, asusten amb trons i petards.experimenten amb els sorolls dins les papereres,als panys de les portes,sota els cotxes,entre les cames de vells inocents o com càrregues de profunditat des del terrat per molestar a qui a l´aula de baix està celebrant una reuniñó o una conferència. Bé,cada any la normativa es recorda el que s´ha de fer i cada any hi han uns quants accidents (incendis i ferides als galiffardeus que els hi exploten les tontreríes a un pam dels nassos).La localitat s´omple de casetes de màxima xseguretat, blindades amb llauna de zinc o algo semblant i els galifardeus van amb les seves bosses de plàstic farcides de diversos usos de la pólvora,comparades pels papàs. La mainada més petita dona ilusió veúre-la experimentant amb les xispes de foc de les bengales, i la menys petita com hordes en creixement donen basarda veure´ls experimentant en gamberrades. La festa de st Joan i els seus espetecs és una cosa arrelada:la seva vigilia,és la nit de les bruixes, on es cremen els trastos inútils de tot l´any per fer promeses d´un futur més net. Es el pistoletasso per començar l´estiu, i entre coques i vi bo i nens emprenyant ens en recordem de les entremaliadures de l´imfantesa i el goig de poder seguir rient a la fresca,encara que ningú la pari i la festa arrossegui un cert desvirtuament. Potser cal no amargar un algo de pervers amb les pólvores snifades i les ganes d´asustar als desprevinguts.
Librarse del uso del ascensor o de las escaleras tiene un precio duro en las escaleras comunitarias.El patio es el lugar de aterrizaje de innumerables objetos: juguetes y juguetitos de adultos y niños, que prefieren no vencer a la fuerza de gravedad y caen en el territorio de los vecinos de la planta baja. Si el objeto no tiene mucho valor o el niño no da mucho la lata, nadie baja a reclamarlo, pudiendo optar por varias posibilidades:una/ hacer una pequeña exposición en el vestíbulo con trapos sucios, objetos de limpieza, cuentos, pelotas, pistolas de plástico,ropa,... dos/acostumbrar al vecindario dejándolos en un punto,para que vayan a retirarlos en una hora discreta y tres/tirarlos directamente a la basura.
Si el objeto no es de mucho valor: zapatos o un chandal por ejemplo, nadie se molesta en decir “se me cayó sin querer-lo siento.. .” a veces, la cosa es peor y cae algún vaso de cristal o el cristal roto de alguna ventana o algún objeto contundente, (incluido algún suicida bukowskiano para confirmar al menos que la vida es terriblemente infeliz para algunos) que te puede barrer de la faz de la tierra. En el mejor de los casos nosotros nos hemos salvado de la quema, con la prodigalidad de unos toldos,con bastantes agujeros para tornasolar los haces de luz.Los agujeros tienen la artesanía y huellas dejadas por las colillas encendidas lanzadas por amables vecinos que no pueden coordinar dos acciones a la vez(¿tal vez tertuliar y fumar?) y tiran las pavas olvidando que viven entre gente caprichosa que prefieren/preferimos ser quemados al estilo clásico de las brujas medievales y no perforados por proyectiles de tabacaleras.
ATZAGAIA: LA LLENÇA DE LES VERITATS DEGANES.
Acús de rebut de la revista d´Atzagaia en el seu primer número, trobat a la bústia de llauna de la nostra redacció amb matasegells local i sense remit. Tres dinA3 a blanc i negre prou acurats com per fer quelcom més que una ullada. Es presenta com “un projecte alternatiu pèr fer un anàlisi de la realitat sense deixar de banda la crítica i la ironía.”. El títol de capçelera recull l´esperit dels seus continguts: la llença d´un git (bé, no d´una pedra ni d´un tret,¿Oh potser sí?no ho sabem, però sí de veritats com a temples).L´article de la crisi del capitalisme és per a un debat que està lluny de ser obsolet i l árticle d´el paper de l´exèrcit, és una reafirmació de la funció nefasta de les forces armades que venen a donar suport a situacions escandaloses i ilegítimes. Una referència de memòria històrica sobre el POUM reenceta el record d´un partit obrer de lluita i d´aspiracions (dels que ja no queden) que ha estat una cita obligada per les esquerres rupturistes. els articles no venen signats llevat d´ún, la qual cosa es pot interpretar com l´expresió d´un col.lectiu de denúncia del sistema capitalista com orde de funcionament. Pel número proper està anunciada una valoració del pacte de Lizarra i la proposta de construcció nacional d´euskal Herria.això fa pensar que la línea editorial d´Atzagaia serà més la del debat cojuntural a escala estal i el megadiscurs que no pas l´anàlisi de l´immediatesa. Tot i així ens permetem un suggeriment:dedicar al menys una columna als exercicis unitaris o no del moviment social cerdanyolenc, oncs ja se sap prou que tota teoría d canvi social inclosa la millor, se´n va a orris,sí no es demosra amb el moviment pràctic de les idees i els esforços col.lectius perportar-les a teme.
Saludem la iniciativa d´aquesta nova plataforma escrita i encoratgem a qui la potenciï com plataforma d´idees i dels legítims crits de lluita. I la saludem en la perspectiva de creixement de tota una culturalia no menys real per ser més oficiosa.Endavant doncs amb els significants i proclames revifades de la llibertat.! Els veïns de les gereneracions derrotades o, al menys, separades del fil del discurs revolucionari a flor de pell, us necessitem.
Atzagaia la podeu demanar i també fer aportacions d´articles al email-> [email protected]
L´associació filo-cèltica ha celebrat la pimera fira druídica.Lloc: Vallgorguina (no pronuncieu,valljorgina, que s´enfaden i amb raó)una delícia de poble enclavat en un bosc humit i frondós, amb arbres despullats de la seva escorça de suro,com simbolitzant l´ensenya d´un no hi ha res que amagar.
Capdaventat per en Juan Cantón, regidor del consistori i amatent de la cosa esotèrica,aquest minso municipi ha acollit un projecte d´envergadura.Un parell de dies (el 24+25 de juny)tot aprofitant la màgia de St Joan. Algunes xarrades van ser força ilustratives i documentades històricament com la de´n Sebastià d´Arbó. D´altres,no tenien ni peus ni cap ni res a veure amb l´event, com la de l´Ernest Aldama (terapia holística),un paio que de cada cuatro frases que diu tres són per recordar al públic lo bon terapeuta que és. Les xarrades es van fer a l´explanada contigua a la fila d´stands,la qual cosa fusionava comerç i cultura, tot un encert. Pel que fa als grups expositors, no massa a dir: el típic que es pot trobar al Màgic del poble espanyol, i unes quantes bruixes amb les seves escombres voladores, com a element distintiu. Predominaven tarotistes apropiades pel públic especialitzart en saltar de botiga a botiga:”ara em faré la foto de l´aura, ara em compro un penjoll amb unal lubna de la que pengi una bruixa sexi, ara a veure que em diuen les cartes,... ” També hi havia una botiga cantarina que oferia faixes i sostenidors per dones amb l´esquena carregada per mames descomunals. L´estand no hi pintava ni amb cola. Molta gent de visita i molt atenta a les xarrades.Un èxit doncs ben mirat i una llisó que es pot desprendre: la capacitat d´alguns consistoris en abordar temes de cultura llunyana i marginal.Copnfiem altres trobades per futurs anys i tacte en la qualitat dels conitnguts. el quemés ens va cridar l´atenció va ser un parell de magazines de cultura cèltica que estàn apareixent darrerament :Keltoi , que va pel número 10 i Tir na nOg, (la revista de Ivernia.-asociación de amigos de Irlanda y Escocia) que acaba de treure un primer número molt acurat.
ELS QUADERNS DEL CAFÈ DE VARSOVIA
18pàgs ne dinA5(sense comptar cobertes)-.Amb 8 textes d´autor. Un pròleg i unes empentes:la de l´alcaldessa i la del Josep M Cortada i Mimó (cap del servei de Mitjans de Comunicació i drtor de Cerdanyola ràdio).Un fascicle encissador per passar minuts literàris tot tastant el bon gust de l´entre-bastidors d´un programa de ràdio:el que porta el mateix títol del fulletó i que s´emét diariament a la radio local.Ens agradaria la continuïtat en números i en textes, també els dels novells, escoltin molt o poc la ràdio però que s´atreveixin a escoltar les seves dèries i penses.
ADÉU A L´ ADEU I RESCAT DEL DESIG D´UNITAT REIVINDICATIVA
Néstor Estebenz
Estem acostumats a que moltes plataformes ciutadanes nascudes al voltant d´una protesta o d´una campanya,desapereixin tan aviat es dona un canvi cojuntural, i generalment sense haver fet el compliment de l´objectiu pel qual es vàren constituir. Tant és així aquest fenòmen que el poder (qualsevol poder a quealsevol banda ho sap sense haver llegit a Maquiavel) només li cal esperar per tirar endevant els seus projectes d´agressions (subtils i ben-educats,això sí,cal reconèixeu)el moment més desinflat de la gent per apuntar-se un tanto. Però sovint no li cal ni això,sinó esperar comodament com els i les reivindicants ens cansem de la lluita i parem els nostres culs inquiets. L´ADEU(abolició del deute extern i usurer)com a plataforma cívica encara remena la cua fent unes quantes coses (la festa de celebració de l´èxit participatiu a la plaça sota el turonet,la conferència d´en Vilaseca, la presentació d´un prec de moció al plenari del 28 de juny per a què l´ajuntament es subscribeixi a la demanda de condonnació del deute extern que països empobrits mantenen amb l´estat espanyol,...)però no funciona com un moviment estable.L´entitat que possiblement li va donar més suport (Diàleg entre Cultures) té els seus propis afers i programes de treball i necessita temps per les seves tasques, i el boom del voluntariat social s´ha pensit amb les primeres escalfors pre-estiuenques.Tot plegat porta a la consideració sèria de que algú posi el finiquit formal a la plataforma com a tal,ja que els seus equips de treball no funcionen, ni es dona una verificació d´autoseguiment de les propostes de treball.En tot cas la tesitura real es la de continuar amb un nou esperit organitzatiu a favor d´un moviment ciutadà unitari per les reivindicacions pendents que venen de lluny,per les postmodernes en marxa i per les que estan per venir. Sinó les campanyes s´aniràn succeint les unes a les altres com les gimkhames on es trenquen les olles de fang am pals de sec i ulls venats,sense qüestionar-nos realment un futur socialment millor per a tothom. La campanya pel condonament de deutes ha sensibilitzat del fet de la necessitat d´arranjar els desequilibris internacionals entre Nord i Sud,i això ens ha portat a saber que mentre no canviem de model social els objectius fragmentaris no acabaran de ser assolits. Aquest debat és politic i no solament sentimental i solidari.O dit d´una manera la solidaritat tè èxit amb inteligència política que sàpiga lligar la problemàtica general d´un món amb la problemàtica concreta del viure quotidià.Per això la continuïtat organitzativa de l´ADEU i de qui li hem donat suport és cap a un Moviment Organitzat prou flexible per acceptar les particularitats dels seus membres i entitats integrants i prou enèrgic, estable i coordinat com per presentar un programa comú del que podriem dir-ne de mínims. Mentre això segueixi pendent,el moviment social tant puntual com capritxós estarà proporcionant-nos una altra dada alliçonadora: la de ser la mare de moviments de reactància mecànica a situacions concretes desvinculats de les estructures generals que les determinen. (Equiliquà!.Cruel como la vida misma). Per això la proposta és la d´un debat a la seu de tots els grups i veïns amants dels valors humans i d´un món més just com a paràmetre actualitzat d´un desig clàssic (com encara ens recorda en Mendiluce),debat nexal per damunt dels programes especialitzats de cada ens o grup.Si canviem el xip ens adonarem que de fet cada grup d´intervenció social en el concret no és sinó una comisió de treball de quelcom que sería aquest moviment social unitari per actuar com organització que sàpiga autogestionar els seus camps d´intervenció d´una manera sensata.El de menys és el seu nom,però es predible que dificilment la seva iniciativa pot partir d´un dels partits constituits,sent necessària l´empenta d´independents orgànics i entitats cíviques i culturals així com ens ecologistes i revindicatius,perquè aixó sigui quelcom més que el rescat d´un vell desig d´unitat social,veinal i popular,per demanar-vos que el co-pensem en veu alta.
Organitzat per l´Equip d´Alternativa a la Banca de la Plataforma Cívica ADEU (Abolició del deute extern i usurer) va ser presentat el projecte de FETS (Finançament Êtic i Solidari). JosepMaria Vilaseca, membre del col.lectiu Ronda i president de FETS i COOP57,(una de les entitats que dona suport a inversions en desenvolupament i solidaritat)va ser presentat per en Jesús Ricart, membre de la plataforma. L´exposició va fer referència a experiències práctiques d´inversions i va esmentar dades reals de capitalitzacions, per propiciar el debat que es presentava qualitativament superior a qualsevol altre d´indole reivindicativo-reactiva per agressions al medi ambient o prepotències del poder. Un criteri força interessant presentat per en Vilaseca va ser la tradicional paradoxa dels moviments socials que són(som)molt valents (és un parlar) amb les reivindicacions, i molts conservadors(és un fet) quan es parla de ls qüestions patrimonials i dineràries propies de cadas qú.La qual cosa sitúa als militants socials en la tesitura de reclamar dels poders que facin finançasments de transformacions reals, quan els propis grups polítics i associatius han/hem vingut demostrant històricamente veritables incapacitats de posar en marxa empreses rendibles dins d´una concepció económica alternativa del món que volem canviar.
La qüestió és que a hores d´ara el projecte FETS accepta la vinculació d´entitas i ongs que volguin participar del debat per aquest projecte de banca alternativa, tot recollints experiències de banques extraoficials endegades a diverses parts del món.I la dinàmica de COOP57 accepta socis o adherents amb quotes que van de les 50 a les 150milpts,que ja actúen com fons econòmics de qustodía,recuperables a un interés que es calcula a partir de la depauperació anual del diner (estimat per l´IPC+2 punts).Aquest,al voltant,cinqper cent d´interés no està pel sota d´altres qustodies a la banca tradicional amb paquets de renda fixe.
La trobada va acomplir el séu propósit de col.locar un debat tan encissador com complicat,però que demana una presa de postura individual de cada ciutadà que volgui donar el salt del posicionament del criticisme (“la culpa sempre la tenen els demés” ) al posicionament d´un compomís per instrumentar,un poder -al menys de finançaments-alternatiu.
UNA ALTRA CAMPANYA EN MARXA.
PLATAFORMA CIUTADANA I UNITÀRIA CONTRA EL TÚNEL D´HORTA
La reunió del dimecres 14 de juny va aplegar una colla d´entitats i de partits polítics. Totes les intervencions es vàren reforçar mutuament.(encara que els defensors de la cultura del formigó i del ferro,com en Vinyals no van fer acte de presència) i ningú necessitava ser convençut que l´oposició a la perforació de Collserola és quelcom més que un no a un projecte que malbarata la natura i que obeeix a especulacions enlloc de a polítiques sostenibles. Les dossis d´apassionament i indignació contra la intenció de les institucions en endegar ara un projecte que ja estava entre bastidors des de fa vintincinq anys, vé a recordar que els tecnocràtes de les planificacions als millors postors,s pretenen col.locar-nos els gols que volen, quan creuen estar més segurs de la seva força. Els arguments a favor d´un planeta gruyère i amb multitraçats de tota mena de vies ferregoses,no tenen ni peus ni cap.Molt menys a una cointrada com la nostra que la muralla de la muntanya ens ha impedit fins ara una colonització del territori per una megàpolis descontrolada. No té sentit parlar de túnels per conferir més auitoritat a l´automobilisme, amb totes les desfetes que comporta: fums i CO2,més xibarri, més accidentabilitat, més tanatocràcia, més un estil de ciutat-tecno que no volem. L´aposta de qualitat és la de la millora del transport públic i la reducció del tràfec particular i l´alternativa és la de deixar de pensar amb un sistema econòmic golafre de consums ilimitats. La reunió ha donat una forta empenta a un procés unitari, però que des del seus preliminars es pot anticipar una conclusió latent: mentre no es constitueixi un consell municipal mediambiental d´ampla representació popular que funcioni com estructura consultiva però també presionadora, el moviment ecologista o ambientalista local no passarà de fer accions puntuals de reactància front a agressions cojunturals, sense presentar-li alternatives reals de recanvi de valors de convivència cívica.
FRACCIÓN ORGÁNICA DE LA BASURA PÚBLICA
Ripollet tiene instalados contenedores especiales para los desechos orgánicos.Otras ciudades como la de cerdanyola siguen a la espera de una fabulosa planta de compostaje para poner en marcha una pauta mínima de educación cívica:la de separar los distintos detritus que produce cada unidad familiar.si bien se ha venido haciendo con los temas de cartón,envases-plásticos,cristal, falta el de lo orgánico.Separarlo de todo lo demás posibilitará su reciclaje posterior cuando hayan las instalaciones adecuadas.Mientras tanto mezclar lo orgánico con lo inorgánico en los contenedores de todo (los de metal o plástico verde y que son los clásicos que cargan los camiones de la basura)ayuda muy poco a la sensibilización pública y mucho menos a la naturaleza.
Hace 3/4 de año que lleva funcionando este restaurant árabe. En su local hay una decoración exquisita que ambientan y ayudan a recordar los viajes al Magreb. Los precios no son bajos (entre 2500 y 3500 la cena) pero la oportunidad de probar el couscous, la harira, el pan plano y las especias magrebíes vale la pena de tenerla.
Un lugar para cambiar de estilo y tiempo. La música es relajante y la atención amable del mánager ponen un contrapunto al estrés acumulado durante el día.. Un restaurant vanguardista que admite el reto para una localidad que se resiste a vivir la vida ociosa fuera de casa entresemana. Pon un plus de exotismo en tu vida y ve a probar su carta si no lo has hecho todavía.
El JARDI LA TORRE és una terrassa de llimonada que ve obrint pels junys i tanca els setembres.Ofereix un racó paradisíac a una vila on els bons llocs de qualitat per a la xerrameca, en prou feines espurnejent el panorama ociós. Front una predominància de bars amb sorolls de gots i culleretes,amb cambrers que fant penitència en el seu tràfec del servir, amb terrasses al costat de bordillos de carrers on passen cotxes envalats; el bar ajardinat de la Torre permet l´assossegament, la tertulia,la coincidència amb gent de cal.liu,i la rebuda d´en Lluis Casamitjana, el comandant en cap d´aquest territori ubicat al carrer darrera el casal parroquial, que ofereix un estil, un espai còmode en el just equilibri entre la salvatgina dels magnolis,l´estany i les fullaraques; i les notes decoratives dels barrils d´enyors antigues. Hi ha una barbacoa de la que es pot fer us amb unes quantes especialitats a la brasa sota el control expert d´en Lluis,que la resta de l´any la dedica a donar cursos de cuina tot fent d´apòleg de la dieta mediterrània a altres contrades del món. L´espai ha acollit alguna vegada trobades culturals i alguns concerts,encara que el trust enemic dels veïns d´un bloc adjunt avisen als urbans tant aviat la música s´enlaire,encara que no superi els decibelis permesos. I és un espai ideal per la tertulia bohèmia, les xerrades enamoradisques i fer-la petar amb gaudi amb els amics.No us ho perdéu!
RESSÒS del VALLÈS-ECOS DEL VALLÉS
El cartel de Reto,junto a un dibujo de una hipodérmica rota por la mitad, preside , una grandiosa nave industrial en c/Sarria de Ter en Ripollet que hace de almacén de reciclajes de mobiliario y multitud de enseres domésticos. Es el modus vivendi de la asociación que lucha contra las drogodependencias. Es un lugar donde donar mobiliarios sobrantes y donde ir a conseguir cosas que no se encuentran en ninguna otra parte. Allí se puede evolucionar entre multitud de cosas hasta dar con el objeto, perdido de vista durante la infancia o con otros más modernos cuyo coste está muy por debajo de los pvp del mercado. Aunque el regateo es parcialmente aceptado, hay que pensar que todo pago va a redundar en el programa de deshabituación y en una alternativa de iniciativa privada contra el terrible mundo de las drogas. El centro hace actividades complementarias, reuniones con familias afectadas y cuentan con espacios para actividades culturales.
ZONAS DE OCIO CONCENTRADAS COMO BOMBAS DE RELOJERÍA
Los agravios comparados pueden resultar liberatorios de bilis cuando observas que hay otros ayuntamientos peores al propio.O sino preguntémosles a los vecinos de la Creu Alta de Sabadell, de la zona de Vapores Truc. Allí unos bloques de apartamentos tranquilos construidos detrás de l´eix Macià,elegidos por el vecindario por su tranquilidad y su plaza con una chimenea emblemática de ladrillo,devenida toda una obra de arte, se enfrentan a la política de hechos consumados de sus administradores, que han decidido ubicar en las viejas instalaciones de la fábrica, las carpas al uso de los boys noctambuleros. Todo sería perfecto sino fuera porque una zona de ocio concentrado al por mayor en el centro de una citie crea perturbaciones al vecindario que pide paz y tranquilidad.No en vano,el boom de las carpas se ha venido instalando en las afueras de las ciudades,como gethos si queréis, pero como neutralizadores también de griteríos y cascos de botellas rotos.En Sabadell ya hay uno a la entrada en la zona de la Unidad Hermética. Ahora se pretende este nuevo almacenamiento de ociosos en pleno centro habitado. El vecindario ha empezado las movilizaciones y como siempre, el movimiento ciudadano hace de pelota de resorte frente a los atropellos dels “de dalt”.Lo cal no es poco y merece todo nuestro apoyo. Por el momento la plaza tranquila solo recoge la porquería al por menor de los juveniles que van a reafirmar su identidad dejando señales de su paso. Pero se teme, con razón, un incremento de la basura presencial.
Si queremos ser populares hay que utilizar el lenguaje de la gente,” hemos oído decir repetidas veces. “No se puede utilizar un lenguaje para élites,” nos han dicho quienes quedan enganchados al alquitrán formal siN hacer un esfuerzo por comprender el contenido de un escrito.Es sospecho de entrada el énfasis en decir a la gente lo que espera oir.entonces ¿para qué hablar sobre lo sabido? Bien, turno de réplica: ¿si hablamos el lenguaje de siempre no seguiremos quedándonos como estuvimos siempre? ¿Si sólo empleamos las palabras conocidas, acaso aprenderemos nuevas palabras, nuevos valores? ¿Si nos repetimos como loros,acaso eso nos garantiza salir del lodo de los atrasos culturales? Que cada cual entienda lo que quiera entender, pero que nadie olvide que no hay más ciego que quien no quiere ver, mas sordo que quien no quiere escuchar y más analfabeto que quien no quiere leer y preguntar
CONVOCATÒRIA A LA PARTICIPACIÓ
Néstor Estèbenz Professionals de la cosa pública i particulars abnegats a “otro tanto” són versions diferents (a vegades colisionants)d´un mateix quefer: la introducció de canvis, millores, normatives proteccionistes, reglaments de convivència i un batibull de consideràndums per fer de la vida terrena quelcom més semblant a la faula edènica que ens van explicar al cole. Sota el punt de vista del poble,els de dalt (els notables) són especialistes en fer malifetes.i sota el punt de vista dels administrators, el poble és com un nen admormit o un vell cansat que espera que li contin contes en el bressol o que li donguin totes les coses ben arranjades. El gruixut social de contribuients amb impostos es creu que ja fa prou escollint els seus representants i pagant els seus impostos. I el segment de funcionariat directiu fa les sumes i restes dels números dels pressupostos i se les veu i desitja per fer-los quadrar i per trobar la rendibilitat en cada pesseta.Sovint té que fer les despeses per triplicat per enfrontar-se a xusmes destructores de mobiliari urbà.I al final de cada exerici ha de donar comptes d´avenços i qualitats paleses.Entremig un teixit associatiu formigueja i fa el soroll dels eixams tot seguint programes de reunions,convocant conferències, picnics, actes públics de tota mena per recordar la ciutat en obres que tenim,tant en el sentit estricte de la frase com pel que fa als seus valors i substrats futuristes. Aquesta franja se sap l´avantguarda, la créme de l´energia, la gent que es commou front el sofriment d´altri, sabent que no hi ha cap sofrença prou llunyana com per no petirla com a pròpia. És la franja, del que se´n deia en terminologia politiquera, de la gent més sensibilitzada i conscient de la problemàtica social.. Comparativament és el segment social que es belluga i preocupa pels veïns, poer la societat i per l´endemà. No té color qui es limita a altres coses com l´oci, l´espectacle, el viure cada dia sense embolics i amb la panxa contenta. Però a l´horz de la veritat peruna paradoxa matemàtica de la història prou coneguda, qui decideix les inclinacions dels destins són aquests últims i no aquelles colles d´abnegats. És per això que la convocatòria a la participació social és un crit permanentn, una mena d´slogan o banderola a l´entrada i a la sortida dels nostres carrers.bé, l´escut cerdanyoklenc ja ho diu prou clar: facta, non verba.I si de fets es tracta, tothom té retrets a fer a tothom: els que no participen pequè deixen que siguin una minoría d´ocupats i de preocupats qui s´encarreguin dels problmes de tots, i els que participen/mreprotxem als culs sentats(i assentats)dels veíns,llogers en practicar la crítica tot assenyalant amb el dit a que no prenguin la cosa social com una cosa col.lectiva, a que siguin acurats amb els carrers i jardins públics, a que es prenguin en serio l´entorn i els continguts dels plens consistorials, a que pensin més i facin mensys safareig. La participació és la tendència associativa habitual de l´home.Ho va sentar com a càtedra l´Aristòtil ultraesmentat i ens ho recorda l´Enric Pol quan té oportunitat de fer-ho,des de l´estudi de la psicologia ambiental i la socioconstrucció del territori que habitem. Ens sobta que aquesta inclinació innata la tingui tan amagada una pila de gent que segueix l´esquema treball-casa-treball, guarnint-se de lam isèria de la por,amb dificultats enormes per prendre la paraula o participar en els actes públics de la conversa i de la protesta. I tothom sap que qui no es marrà no mama, qui no participa en el joc social se´n dur la part més pobre.
Jordi SAR Si vd no tiene casa y necesita un documento que le acredite un domicilio y una residencia, no tiene más que ir al registro general del ayuntamiento local y darse de alta en el padrón municipal.No le exigirán ningún documento salvo el acreditativo de identidad.Son tan confiados que les basta con su palabra.Sabrán por sus bases de datos que el domicilio que vd. indique ya está ocupado por otra u otras personas, pero no le exigirán un certificado de convivencia conforme aquellas personas le autorizan a vd a empadronarse con ellas. La cosa no iría a más si no fuera por el hecho que con tal falta de precauciones cualquiera puede utilizar como domicilio oficial el de otra persona, sin que ésta se entere. Según parece no es una práctica exclusiva del ayuntamiento de Cerdanyola, sinó que también pasa en otros (aunque a mí siempre me pidieron-en otras localidades y aseguro que he vivido en bastantes- acreditativos de residir donde decía hacerlo.)Si ésto es así, no hay ahí al descubierto un claro caso de negligencia administrativa.(¿Saben los funcionarios que se ocupan del caso,al otro lado del mostrador, los prejuicios potenciales que pueden ocasionar con tal criterio ostensiblemente emparentado con la desidia? ) pero que para denunciarla según me he informado en un conocido gabinete de abogados me supone al menos un gasto de 200mil pts que no puedo permitirme.Me queda el derecho a la protesta hablada aunque reconociéndome un sujeto rendido frente a las fauces leonescas del palau, siempre tan imponente. Me queda también la súplica del vencido ante sus gobernantes ¿No os parece lógico que hay que preguntar a quien es residente en un domicilio,sí también lo es/son una segunda o varias otras personas con apellidos distintos,que lo afirma/n a la hora de tramitar el certificado de residencia? ¿qué criterio se sigue para hacerlo en unos casos y en otros no? y además ¿les/os parece apropiada, normativa y educada la pauta seguida por la cap del registro general de justificar su comportamiento pareciéndole lo más normal del mundo y negándose a informar por escrito a la familia de si hay otras personas ajenas empadronadas con su misma dirección? Buf, en qué mundo vivimos!.La casuística del escándalo no para: todavía pueden ser respiradas bocanadas de fetideces de las viejas conductas del funcionario de ventanilla..