-Numero 5-Juny del 2000

BÚSTIA PÚBLICA

!EXÁMENES POR UN TUBO¡

Ya con la primavera avanzada, las noticias del campus son las avalanchas de exámenes. Paquetes de ocho exámenes en dos semanas siguen configurando a los universitarios en  maratonianos atletas tras una carrera de obstáculos. Aquel viejo sueño de la elección universitaria para un saber superior  se sigue comprobando que no es más que una carrera de protocolos. La cuestión no pasaría de ser una anécdota vulgar si no fuera por el hecho de que el estudiantado cambia de faceta y fisonomía durante ese período de demostraciones. También le pasa al más sensibilizado y comprometido en los temas sociales, que durante  uno o dos meses  hacen missing de sus relaciones militantes, dados sus débitos con las citas de obligación con lo cuestionarios de respuesta múltiple (o cualquier otro artefacto  que les presiona).Eso  relanza un tema considerable de reflexión:  la guadianidad de la lucha estudiantil cuyos efluvios son  tan coyunturales como inestables, en particular a su alianza con  la lucha social global. El trastorno durante los períodos de final de curso para pasarlo, expresa el desideratum por un estatus profesional. Y os exámenes simbolizan una de las facultades del poder, la de seleccionar  a sus universitarios más aplicados, es decir, más obedientes, es decir, más rendidos a las leyes del sistema. Les deseamos suerte  en sus dominio de los datos ed cada materia por la que son evaluados y los echamos en falta en las reuniones desde donde seguimos planificando utopías humanistas o en las que también  fem volar coloms.

 EL VÍ  DE  BAR “DE” BARCELONA

Pel que sembla cap al 2004 podrem fer les primeres cates de ví amb denominació d´ origen fet a Barcelona. LLoc :tres hectàrees escollides de Can Calopa a Collsserola. L´Antoni Falcó (drtor de parcs i jardins), que està en el projecte, té prou clar la catapulta de la idea vestint-la  amb la passejada de paladars experts d´enòlegs de reconeixença mundial. La no tradició vitícola de la citie  sembla no importar gaire.Tampoc la pensa sobre els antics camps de conreu del vallès i concretament de Cerdanyola, on una pila de terres eren dedicades als raÍms i a treure´n un elixir prou bó. Barcelona és Barcelona, i el nom és imperatiu.El seu poder mediàtic no té límits, i de ciutat acollidora de tota mena d´efemèrides, ara passa al treball acurat d´una imatge de ciutat sibarita digne dels promotors més atrevits. La perspectiva del tercer mileni serà la de  de trovar  ampolles de vi selectes amb el nom  Bar-cel-ona  damunt les taules capritxoses. Finalment la primera síl.laba (la de Bar) trovarà  el seu sentit potenciat, reforçant les del cel  i de mar, que ja estàven prou clares. Pels que ens passajem per Collsserola, trovem que la muntanya-parc no pertany a cap mnicipi en particular sinó que és un oferiment de la natura pel gaudi de tots el metropolitans que l´envoltem (a més a més dels visitants).  Algú podrà  pensar que  l´apropiació a posteriori  de la tradició vitícola de la zona, per raons de cursilada o de màrketing -que més dona- per re-potenciar el nom barcelonàutic, sense comptar amb els pagesos tradicionals que eren experts en conrear ceps,trepitjar raïmsi fer bullir els caldos; no fa massa bon goig. En tot vcas és una iniciativa a aplaudir  i esperem ser-hi  en l´efemèrides de la primera collita. Mentrestant, cal recordar que el celler del costat del pont de ripollet, ven a granel autèntiques joies de panadessos  i priorats, i fins i tot d´un de  blanc de per aquí la vora  de les quatra vinyes que queden. El preu no passava de 100 peles el litre, no fa gaire.Es un vi que no dona la talla per serv ir-lo amb convidats de postín (turbi, amb residuus, tot deixant la marca d´una corona al coll de la botella)però que no desagrada al paladar entrenat si no fa ais i uixos a l´aspecte extern.aneu-lo a demanar i ja ens ho direu. Potser cabrà una rivalitat entre tipus de vins metropolitans?

PELIGROS DEL PISO ARRENDADO

Néstor Estebenz Durante cinco años tuvimos  arrendado un  piso a unos inquilinos que tras la terminación del contrato fueron  solicitados con tiempo suficiente y por aviso notarial a que lo abandonaran. Llegada la fecha prevista, se demoraron en varios meses en hacerlo;tiempo en el cual fueron  suspendidos los cobros de alquiler. Finalmente cargaron sus cosas y se marcharon, no sin antes llevarse los cristales de las puertas,el mobiliario de la cocina, dañar los marcos, la pica de la fregadera, el plato de ducha y dejar facturas sin pagar de empresas de servicios. Los gastos de reparación subieron a algunos cientos de miles de ptas y Catalana de Occidente ,la compañía aseguradora con la que había contraída una póliza, se hizo cargo de menos de 1/3 parte de los costes. Por su parte el juzgado local donde fuera presentada la denuncia por tales abusos, la desestimó por diferenciar entre robo y hurto, y desde el momento en que un inquilino recibe las llaves de la mano de un propietario,aquel ya no es un delincuente aunque haga actividades  de total falta de respeto a la propiedad. La indefensión del propietario en temas de arrendamientos es muy superior a la de sus arrendatarios.Que sabiéndolo abusan de su condición compometiéndose a algo al principio de un trato y luego incumpliéndolo  pasando un tiempo. Saben de la lentitud de  la marcha administrativa  y se valen de vacíos legales o de una legislación deplorable que premia  las picarescas y oportunismos.Desgraciadamente  las diferencias de criterio entre caseros e inquilinos da casuística para todos los gustos, no pudiendo decirse que los unos son los malos porque sean especuladores con multipropiedades y los otros son los buenos  porque sean los desposeídos. Hay paradojas en los que  los segundos tienen más recursos que los primeros y son verdaderos expertos en vivir del cuento.

¡VAYA ESTACIÓN¡  José Antonio Uriz

De camino hacia el trabajo, veo ya cercano el puente, y temo que en cualquier momento sobre él ha de pasar el tren...
Ahora mismo está pasando, raudo como una flecha, hasta que desaparece de mi vista entrando en la estación. ¡Maldita sea! ¡Lo voy a perder otra vez!...
Me pongo a caminar deprisa, o mejor voy a correr, aunque sin mucha esperanza de que aún lo pueda coger...
Tengo que esquivar de paso coches y peatones, pero la acerca se estrecha como un embudo entre baranda y pared...
Tras bajar unos peldaños, marco el bono en la máquina registradora y jadeando subo otras escaleras hasta el andén...
Otra vez justo he llegado cuando el tren cierra las puertas y se aleja implacablemente... ¡Qué le vamos a hacer!...
Necesito ir al servicio, pero el único que hay está dentro de una sala, antaño sala de espera y ahora convertida en bar...
Previamente he de pedir alguna consumición, aunque la tome sin ganas y pague sin rechistar... Tras lo cual se me abrirá la puerta del servicio de par en par...
Al salir veo de nuevo, que el tren siguiente ha marchado... Resignándome a mi suerte, agotado busco asiento, pero no hay ninguno bajo el voladizo de la estación sino más allá...
Así pues a la intemperie, tomo asiento en un banco... Hace un sol de justícia, gotas de sudor me inundan y si nada lo remedia pronto me voy a asar...
Para consolarme un poco, me pregunto cuando llueva o haga un frío que pela dónde esperará la gente... Solamente los que paguen, y tomen algo caliente, un poco bien van a estar...
Anuncian por megafonía la llegada de otro tren... Hasta el borde del andén me acerco para mirar, pero un enorme cubículo de ascensor justo por donde viene me lo impide divisar...
Y al final de adversidades, me pregunto estupefacto, si aquéllos que diseñaron la reforma de la estación tenían dos dedos de frente... El título de ingeniero, sin embargo sí tendrán...
                                                        
Postdata: Adivinen ustedes a cuál estación de tren me estoy refiriendo.

CULTURALIA

CONFERÈNCIES SOBRE FEDERALISME. jricart

Organitzat per Ciutadans pel Canvi  es va iniciar un cicle de tres xarrades sobre federalisme.La primera  presentada per en Marcet va fer una mirada retrospectiva de la historia de temptatives federalistes, tot remontant-nos a l´epoca dels carlins i dels pirimargallians, alhora que una revisió del ventall de diverses estructures federalistes que romanen en els principis organitzadors d´una bona colla d´estats moderns.Va quedar clar que cada estat federal és diferent a tots els altres i  no tant que les poliarquies  diverses, són amagatalls per integrar les diferències nacionals per uns estats centrals. Va ser força curiós el  nul esment que va fer a semantemens centrals del tema com Nació o País,a la qual cosa va respondre que es donava per sobrentés la seva existència,encara que  una explicació poc convincent va treure a col.lació opinions de qui creia en l´estat-nació. ncara que hi havien motius per a la polkèmica encesa no es va produir, tal vegada per què el públic assitent era co-creient d´unas mateixos postulats i sense necessitat o esma per revisar-los. De fet la qüestió del federalisme està intimament lligada la del nacionalisme i és dificil de creure que les esturcures dites federals puguin resoldre un panorama internacional,però si més no europeu,disgregat,mentre es basin amb acords entre estats,com és el cas de l´Unió Euiropea;estats-cal recordar-heredats d´un passat que no ha contemplat el fet diferencial nacional. Està per veure si el corrent socialista darrera del planning d´aquest cicle de conferències vol aprofundir en aquesta qüestió.

MÚSICA CELTA AL BAR DE L´ATENEU

Dijous nit,després de la peli  del cine club, el grup Demà Plourà  ha endegat  la festa. Percussió, violíns, vents (gaita,travessera, flautes,...)i un acordió, travessen els segles per portar-nos als records medievals d´altres temps. Una colla de dançaires i dançarines espontanis posen els cossos magres i esbelts en un moviment contagiós. La música és animatoria i ejecutada impecablement.En el díptic d´autopresentació del grup asseguren que si algún dia guanyen calés dedicaràn el 0,7% dels beneficis a programes de cooperació internacional.Ells mateixos  presenten la seva gama extensa d´interessos musicals:musiques d´aqui i d´allí,centre i sud-americanes, irlandeses, paso-dobles, de fusió, mores i d´arreu del món, noo negant-se a fer improvisacions.

L I B R O S  Jose Antonio Uriz

La "operación 2000"  ha recogido cerca de 60.000 lecturas en Cerdanyola. Enhorabuena al Ayuntamiento y Concejalía de Cultura. Ha sido una de las pocas campañas en pro de la lectura de libros que se ha hecho en este país, y esperamos que cunda el ejemplo.
He leído en una revista francesa ("Le Courrier Internacional") un reportaje sobre lo poco que leemos los españoles. No deja de ser extraño, ya que en nuestro país se editan muchísimos libros y las Universidades rebosan de alumnos. Así pues, ¿qué estamos haciendo?... Según el análisis de dicha revista, los españoles hemos pasado del analfabetismo a la subcultura de la televisión, sin dar importancia a los libros (a diferencia de otros países de Europa, que han conocido 150 años de lectura popular).
Seamos conscientes de ello. Estamos enganchados a la televisión (cada vez más vulgar y plagada de anuncios), la cual nos lo da todo hecho. Nos vuelve pasivos, indolentes o agresivos como niños mirando el "Dragon Ball" (no es mejos el "Gran Hermano"). Nos están embotando la mente. Y así, para los anunciantes, es fácil convertirnos en consumidores compulsivos (como ya lo están en Norteamérica).
Redescubramos la lectura de un libro. Nos adentrará en el conocimiento (no en la vulgar subcultura de masas de la televisión); estimulará nuestras ideas, sentimientos e imaginación. No requiere casi esfuerzo, es un placer, si buscamos el tema que nos guste. Merece la pena intentarlo.

Cerdanyola al día. periódico local 24 págs. de papel en formato din A 3 para justificar el soporte de algo más de un 50 por ciento de anuncios: 12,5 págs. Un producto ambicioso de difusión gratuita, que espera la atención del público .Tras los primeros números circuló el rumor de que era un boletín PP,por la excesiva imagen aznariana de notas de prensa tomadas de periódicos de tirada superior. Posteriormente ha ido adecuando sus contenidos a  la localidad en concreto para hacer justicia a la cabecera con que se presenta.  Los espacios de debate brillan por su ausencia y la edición está muy bien cuidada, utilizando papel ecológicamente sostenible y oftamológicamente recomendable para la lectura. En cuanto a los contenidos, no parecen añadir nada nuevo a otros espacios creados de mediática escrita y da la impresión que algunos artículos vienen a ocupar los vacíos dejados por la publicidad y no al revés.Como contributor al debate social y a la sensibilidad general parecen criterios marcianos para la redacción

DEBAT SOCIAL

2na JORNADA SOBRE PARTICIPACIó.

Organitzat dins el postgrau de Polítiques a la facu de la UAB s´ha celebratr aquesta 2ona jornada de debat amb un públic important que ha nodrit els cinq tallers realitzats.,enmarcats pel concepte previ  expresat per una membre de GEA21: el de partnereidad explicant experiències concretes de co-participació de la gestió pública entre  organismes oficiales i inicatives particulars.

En el taller 5,va venir CEPA, un regidor del PRAT,i un doctorand que va fer  presentació d´un estudis de cas tot demostrant que la gestió ambiental dels ajuntaments s´ha precipitat quan han concurregut grups ecologistes de pressió.Sota el concepte d´empoderament es va reactualitzar els vells teoremes d´autogestió i colectivisme.Després dels tallers i va haver una exposició magistral de l´Enric Pol (de la UB),especialista en psicologia ambiental, que va recol.locar el concepte de participació com la tendència natural de la condici´ño humana desmarcant-la  implícitament,de les possibles interpretacions de que es tracta dñ´una postmodernitat, ara que se´n parla tant d´ella.Despés  va defensar la tesi de els residents amb el concepte afinat d´apropiació  de l´espai compartit que usen, es fan càrrec eficaçment del patrimoni compartit, a diferència de qui  els viu com una imposició urbanística.

Després una colla de membres de diversos ajuntaments propers van explicar les seves experiències de participació ciutadana, tot referint com teló de fons  a Puertoalegre,la ciutat brasileira capdaventera amb aquestos temes.

El desplegament de ponents  va requerir un esforç organitzatiu en el que hi quedava l´empremta de la Yolanda rozas  des dels afers administratius del departament.

aquest desplagament no obstant, va propiciar  diversos discursos en paralel,complementaris a parts i contradictoris a altres.

Es va notar a faltar espais específics per conjuminar els debats encetats en els tallers i més espai pel debat de sala. Tantsponents concentats en un sol dia van ser un indicador ambiciós que requería-per fer-ho bé-un parell de jornades. Potser sigui una dada a teniir en ocmpte per la 3ra jornada d´un proper any.

Nota paradoxal:: en el saló d´actes nohi haviaarticulat un micro inalàmbric (un gol contra a favor de la no participació) i a les aules dels tallers durant hores solars i de lluminositat suficient no es va reconsiderar el costum de tenir els fuorescents oberts(algo propi de qui no té que rendir comptes del seu pressupost dispendial.)malgrat que un dels conceptes clau convidat a l´efemèrides era el de sostenibilitat i consum racional.així mateix la sala d´actes  era un super-escalfador amb la calefacció a tota pastilla. ¿qui va dir allò de predicar amb l´xemple?. Ja estem acostumats a que els discursos orals van per una banda i  les conductes tàcites per una altra. Tot i Així ens consta que l´organització d´actes d´aquesta mena són costosos, i que auets detalls passen per alt. Una pregunta ¿en els  càlculs de distribució del pressupost per organitzar un acte d´aquesta mena, es podría desglossar,aquells dedicats a hàbits superflus hegemònics? Però bé el més important  no és aixó sinó l´acte en sí que esperem que continuï un màxim d´edicions, per vestir de teoría projectes de participació social i col.lectiva que cada vegada seràn més necessaris si els governs de l´esfera que sigui,no volen seguir-se quedant isolats en el seu que-fer.

LOS EX, LOS PEORES.

Todo el mundo sabe que los exfumadores son/somos los más puntillosos cuando se ataca un espacio cerrado con humo y en general que los exadictos a algo,tras superarlo, se hacen más papistas que el papa.Pues bien, hay una analogía con los ex de la política: aquellos gozosos y joviales revolucionarios que tenían el verso inflamado en la boca y que sabía muy claro que ellos eran los que se movían  (frase afortunada  que hizo escuela)y que los demás, eran unos conformistas con la sociedad. Resulta pues que 10, 15,o 25 años después,el reencuentro con ellos (posicionados y acomodaticios)no tiene desperdicio. Te comentan que han hecho propuestas y al no recibir audiencia,se han retirado.O que están cansados de reivindicar y reivindicar y que todo siga igual.Y hasta interpretan que la aparición de grupos, plataformas,y más organáculos para cambiar las cosas, se han convertido en una moda que no tiene nada que ver con un deseo serio de cambiar la sociedad.

En su crítica tan profética como patética,te llegan a increpar que sigas en la trinchera de las buenas intenciones y que eso es una perdida de tiempo.

A nadie le gusta  tener que escuchar de antiguos militantes (”rojos para más señas”) pero todavía no  os cansáis de seguir con lo mismo”.

Lo mismo , es seguir con el testimonio panfletario, -según ellos-.!Pues sí¡, ¿para qué creer que somos otra cosa más que un testimonio, y para más señas, discreto y marginal?Sirva cuando menos para hacer balances y engrasar una caja de resonancia para los ecos de todas aquellas conversaciones minoritarias  que tienen mucho de bueno para ser escuchadas por los discursos públicos, que tiene mucho de malo pero no todo. Aviso de llamada para los Ex:si vuestra sabiduría os ha retirado del escenario crítico, ¿es eso sabiduría?  (No aseguramos respuesta para la siguiente entrega).

 AGENDA 21 i CONSELL MEDI AMBIENTAL JRicart

El consell medi ambiental  pretén/ia ser un encontre  regularizat d´ampla participació ciutadana per abordar les qüestiones fonamentals del creixement social sostenible. Un grapat d´ajuntaments es van sumar a aquesta idea fantàstica i van abraçar el programa de l´agenda 21: una colla d´ítems d´elemental lógica sobre el respecte a la natura  ,i que es va consensuar a altes instancies internacionals a partir de la Carta d´Arboorg. Passada la furia neoecologista,després de la cimera de Rio a principis de dècada, molts d´aquells ajuntaments conserven les mocions en el seus llibres d´actes però no han prés iniciatives per articular els consells. A la nostra demarcació es va donar una temptativa de consell tot convidant entitats ciutadanes i associacions de veïns que podien delegar un parell de representants degudament acreditats.  Semblava que l´experiència de la participació (ara que está de moda, com si el darrer mig segle  totes les aspiraciones ciutadanes  acàs no l´hagfuessin reclamat)s´endegaba amb bon peu.No va ser així, convocatóries puntuals queden en orris  quan no s´instrumenten mecanismes robustos d´intervenció social.¿qué és i com pot funcionar un Cll medi ambiental?  Ja ho diu la paraula, un consell és un organ consultiu: un lloc de debat,co-reflexió i consulta per copsar les opinions de la base popular i que serà tingut més o menys en compte segons el realisme de les seves valoracions.S´havia parlat d´una freqüència de trobades de dos per any amb representació d´entitats i grups i ciutadans de tota mena: una plataforma d´entitats doncs on opinar davant un paquet gruixut de temes, els que fan referència a medi ambient  i a urbanisme i hàbitat; que tot plegats redunden  en la qualitat de vida. Si l´ajuntament no prén la iniciativa d´una nova convocatoria  per la configuracó del consell mediambiental, algú altre ho hauria de fer. Però qui? Per no tenir  el nostre municipi  no té  ni tan sols un fórum cívic d´unitat reivindicativa de mínims, i cada grup va a la seva. En tot cas,el mediambient, l´aire que respirem, l´aigua que bebem, el paissatge que ens empassem,són coses massa serioses com per deixar-les només  en mans de la regidoria de medi ambient. Compartir reflexions d´interés general és repartir-nos  millor el futur col.lectiu.

QUALITAT DE VIDA URBANA

BOFETADA ESTÉTICA

Hay un semáforo en la carretera nacional 150,ya saliendo de la ciudad y de stop generalmente obligado, a la altura de Muebles Vinaroz, que conductores y pasajeros de una cierta sensibilidad estética se ven /nos vemos abofeteados por partida doble.Primero por ese verde pastel con que el edificio de Muebles ha sido pintado, tal vez  queriéndolo camuflar,sin suerte, con el pino mediterráneo de la esquina (única visión decorativa);después por las horribles letras a pintura, unas en blanco (las peores)enganchadas en la valla  de estilo draconiano y otras en negro sobre la puerta de entrada. La empresa  tendrá decidido que sus carteles son llamativos y  un buen reclamo para clientes.

Como remate, la segunda bofetada viene un segundo después,cuando  tras el semáforo viniendo de Barcelona, tomas la calle a la izquierda, para volver a casa.Antes de la curva te enfrenta dos moles cilíndricas de la cultura del hormigón, que  no sé si cumplen alguna función industrial,pero que podían estar en un lugar más discreto. Ambos establecimientos pueden ser nominados para una medalla al delito estético.Tener que aguantar cada día esas dos visiones después de una dura jornada no tiene que ser bueno para la salud

MÁS PUENTES DE ENLACE ENTRE CERDANYOLA Y RIPOLLET

Concurso del momento.Decidnos cuántas ciudades del mundo tienen un solo puente(utilizable por coches) de enlace para cruzar un río o una autopista y tendréis una subscripción gratis al entreveïns. Budapest, una de los paraísos urbanos  más emblemáticos de Europa es la suma de dos ciudades históricas con maravillosos puentes de piedras y verdaderas obras escultóricas en ellos. No  ambicionamos emularla. ¿Pero tanto cuesta hacer otro puente, (otros dos con el tiempo) para conectar mejor las dos localidades vecinas?  Eso iría a favor de menos stopajes  en los semáforos de la Carretera de Barcelona, menos polvo ambiental, menos contaminación por humos, más economía de gasolina, menos plomo en el aire y más felicidad para conductores y residentes de las zonas.

ZONA D´ OCI A CERDANYOLA? Jaume Guinot

Durant els darrers dies hem rebut l´anunci a traves dels mitjans de comunicació locals de la creació de una zona de oci a Cerdanyola, o més aviat entre Cerdanyola i Sant Cugat,  en uns terrenys propers al conegut edifici de Catalana Occidente situat al costat de l´autopista A-7.

Un cop més ens hauriem de preguntar on esta el famós dialeg que pregona l´equip de govern municipal i més concretament encara la nostra alcaldessa a qui se li omple la boca amb paraules com “consenso” i “ciudadanos” per a la hora de la veritat fer el que els hi sembla i que fins i tot els regidors de l´ajuntament coneguin la noticia per la premsa i dient-los que el conveni “le faltan algunos matices”, es a dir que si no vau tenir prou amb la forma de actuar amb el conveni de Uralita toma dos tazas.

Ja fa temps que els joves de Cerdanyola hem reclamat que s´hauria de construir alguna zona de oci per als joves de la ciutat, ja que del contrari aquests s´han  de desplaçar fins a poblacions veines donat que la oferta ludica a Cerdanyola queda limitada a una serie de empresaris que amb tot el coratge intenten sobreviurer en una població que no els ho posa facil i que si pogués els situaria a tots més enlla de Sant Cugat. I això es el que finalment ha fet el nostre estimadissim govern municipal que sentint la veu del poble coloca la zona de oci en uns terrenys entre Sant Cugat i Cerdanyola de manera que tot i estar en terrenys de Cerdanyola els que de veritat ho podran disfrutar seran la gent de Sant Cugat molt més propers que nosaltres que això si, els podrem cobrar l´IBI , no hay mal que por bien no tenga.

I els joves de Cerdanyola? I els locals de Cerdanyola que quedaran afectats per la baixada de clients? Això son minicies en aquestes operacions inmobiliaries de tant al nivell. Caldrà que recordem que els joves de Cerdanyola majoritariament no disposen de mitjans de locomoció, cosa que farà impossible que facin us de les noves instalacions i que en cas que tinguin mitjà de locomoció no solucionem el problema de l´alcohol entre els joves ja que aquests si veuen hauran de conduir per tornar a Cerdanyola. I no oblidem els locals de Cerdanyola que han  presentat nombroses propostes per a crear una zona de oci i desde l´ajuntament se´ls ha dit que no calia ni que ho plantegesin perque l´ajuntament ja tenia les seves opcions, això quan a la resta del poble sens deia que estava en estudi.Com  sempre tenim les coses imposades. Potser ara algun grup municipal intentarà que el tema no tiri endavant pero poc es podrà fer. Res pitjor que una majoria absoluta o el que es el mateix, una monarquia absolutista.

 LAS RATAS VAN DE PASEO

 Las bocas de alcantarilla ya no son lo que eran antes. En lugar de tapas de escotilla cerradas, ahora se ven rejas de hierro colado,que hacen la función de recoger las aguas de lluvia y reconducirlas por donde van  las aguas negras del domicilio.Allí dentro, entre  partidas de mus  y  hedores pepeboterinos, se dan cita familias de ratas de las grandes. En verano las pestilencias de esas cloacas salen a la superficie para  invadir nuestras nasales fosas e invitarnos a una tesis de investigación sobre escatologías. Las ratas también salen a la superficie de paseo y  rememoran sus épocas de exurbanas colándose en los patios de los bajos para dase la gran orgia entre las plantas.  La cosa no sería tan grave (una rata es una rata, tampoco es un hipopótamo, y es sabido que son las mascotas de los punks)sinó fuera porque son muy cochinas y comen cacas, con lo cual sus mordidas a niños por accidente,es una cuestión grave.Telefoneados los encargados del tema,han pasado aviso a la empresa de servicios de desratización para insuflar antídotos  por las alcantarillas en cuestión. Pero las ratas, ya se sabe, tienen muchas más vidas que los gatos y se reproducen en las condiciones más adversas, con lo que cada verano nos podemos llevar el susto de encontrar una en el patio sin haber sido  convidada. ¿Es tan difícil volver al sistema de escotillas clásico? ¿Y la recogida de aguas de lluvia  no puede hacerse por un sistema de sifones, que impida los efluvios de malos olores?

RECOMENACIONS

Una bona manera  per fer arribar les bones coses a qui estimem, és fer recomenacions. La millor propaganda és la que es diu de boca a boca.Esperem també fer-la  des de la modèstia escrita. Recomenar algo o algú o un lloc on anar, és  una indemnització per tots els contrapunts que podem dir sobre les coses desagradables de l´entorn immediat. Afortunadament no tot  fereig el nostre ull crític i, hi han coses  que fan patxoca, que són dignes de tenir a la vora de casa o per les nostres contrades i que val la pena preservar i donar suport. Bé, no és que creguem que ningú en particular necessiti de la nostre recomenació, quand des de l´entreveïns  encara estem fent la nostra propia reputació, i encara ningú, sap masa bé que en sortirà d´aquesta gaceta localoide;  però si creiem que entre els veïns ens hem d´anar  continuant amb una pràctica tant tradicional,com la d´aconsellar-nos coses trivials i casolanes com:on es compra millor, on es menja més bé, on la relació qualitat-preu és equilibrada, on es pot fer diversions encissadores  o on t´atenen millor com consumidor. Així doncs qui tingui llocs a recomenar,que ho digui! 

CASA XUS.

Casa Xus ja no cal recomenar-lo.Després de 15 anys, és un restaurant prou conegut on hi van colles d´empresas i d´altres, a fer els seus sopars de concel.lebracions. La Paquita és més que una camarera i mànager de l´establiment, és una marassa que s´ocupa directament del servei de taules i de si l´àpat ha estat de l´agrat dels comensals. Aix´mateix, no s´està de fer suggeriments alterantius en prou gràcia o de renyar  a qui es deixa restes el plat, tot demanant que faci bondat i que la menja és algo sagrat com per no  menjar-la. Un lloc que val la pena freqüentar i recomenar, on es pot menjar bé a la carta i sense una sotregada a la butxaca. Es fàcil de trovar: en el carrer Ampla, a la  vora del centre cívic Banús.Això de Xus li ve pel nom del Jesús, el marit de la Paquita,que és de Galizia i allà els Jesussos  gaudeixen de varis noms.

EL PALAU Jordi  Sar

Hi havia una vegada un palau on viva la gent de la cort.Era un palau sumptuós i gran, amb patges que et fitaven si  venies amb la magalla a l´esquena, no fòra que que t´esveressis i vulguessis cabar en els caps unes altres idees.Era un palau plé de gent que es movia de banda a banda traginant papers i transportant d´uns salons a uns altres els noms dels súbdits, en particular els dels indolents, els que no pagaven  i els que no anàven a missa. Hi havía una vegada un palau on vivía el rei  rodejat de tresors, esclaus que el pentinàven i galifardeus que li reien les xorrades.Allà hi rendien  els tributs els veïns: sacs de gra, animals de matança i filles verges. El rei era el rei. O potser el seu lloc era ocupat per un senyor de la gleva: un home fort amb exèrcit propi i castell, que donava aixopluc als pobres camperols.I els camperolets, aterrats  per tot demanàven la seva custòdia o acceptàven les seves ordes que al capdavall tot era el mateix. van passar díes i anys i segles, i ara els palaus han canviat de fesomia.No hi han reis dèspotes, ni guardies urbans que et  fotin ma per veure si portes quelcom amagat. Però hi han planes majors de chupatintes disposats al  peloteo elevat a categoría d´art oficinesc i es manté la funció del tribut.El palau és el lloc dels que manen .El lloc habitat per un estatus superior:el dels que sáben, el dels que diuen per on han d´anar les carreteres, els que tenen bons equips tècnics i ingeniers.Els que reorden el sentit dels carrers (a propósit, s´ha guanyat algo amb l´enrevesament dels carrer Vege del Pilar i la Plaça st.Ramon?).Es el lloc on  demanar permissos i d´on rebre consentiments. En fi és la seu del poder, i no cal anar lluny, 600 kms a vall cap a la dreta a un lloc que es diu palau de la Moncloa,tens un palau a cada aglomeració urbana.El poder és sucós i molta gent el vol tenir.És una droga.Qui l´ha tastat vol repetir, això sí, argumentant el  bé a la pàtria, l´amor a la humanitat, o la intenció de fer-ho millor que els seus anterior usuaris. L´idealisme d´en Marat encara és present a no pocs discursos.El palau d´ara ja no és el medieval  peró segueix detentant el discurs de l´amo,davant el que la gent del carrer (com duien els de la tele)ens toca fer els tres monos: el que no veu, el que no escolta, el que no parla: es a dir:  ser ignorants , fer com si tot anés bé i ser obedients.