Los conflictos entre inquilinos y caseros han poblado noticias en todas las épocas. Ya en aquél celebre y grueso tratado de Lissagray sobre la comuna de Paris del XVIII, una de los apuntes más llamativos era el de la reacción vengativa de la sociedad contra los sublevados.Entre los reaccionarios no faltaron caseros violentos dispuestos a arrancar los ojos de sus inquilinos “desagradecidos”. Han cambiado mucho las cosas y hoy en día hay noticias contradictorias: tanto las de abusos de propietarios especuladores con viviendas que arriendan,como la de abusos de inquilinos-jeta y oportunistas que se resisten lustro tras lustro a abandonar una propiedad que no es suya a pesar de serles reiteradamente solicitada. La guerra fría entre unos y otros está a la orden del día y una casuística kafquiana puede ser comentada tras esta nota de prólogo. La LAU no ha venido a resolver los litigios generados por antiguos e imperfectos contratos y la paradoja para no pocos propietarios es que no pueden disponer de sus propiedades por las que apenas si obtienen mínimos con los que pagan contribución y gastos generales del edificio.
Ciertamente la vivienda es lo más elemental a lo que tiene derecho toda persona, pero no a costa de aprovecharse de la beneficencia y buena fe del otro. Lo que el Estado no resuelve con una ley de contratación de alojamientos perfectamente dinámica y modernizada,pretende que quede al pairo en las cloacas de la realidad urbana,generando conflictos potenciales entre inquilinos y caseros. ¿Hasta cuando tendremos que aguantar quienes tenemos viviendas alquiladas a que se nos tome por el pito del sereno,con el argumento demagógico de que el inquilino no tiene otra alternativa de hospedaje; cuándo sabemos que arrendamientos indefinidos de por vida a alquileres ultra-bajos pueden perfectamente corresponderse con rentas más altas de sus arrendatarios que las de los propios propietarios?
La llarga trajectòria d´ofertes cinematogràfiques de Xiscnèfils, fa del cine selecte del dijous nit, un referent estable pel desenvolupament de la consciència i la trobada entre espectadors lúcids. Películes com Los Herederos o Rosetta, per esmentar-ne dues de les últimes, entre moltes altres d´interès humà,social i polític;són una contribució a la cultura crítica alhora que un gaudi de l´escena portada a la pantalla gran. Les cintes escollides compten amb la mà experta dels seus organitzadors, per la profunditat dels temes tractats i pels directors i pelis molt interessants,però que, malharaurdament està fora dels circuits comercials i taquillers.Els continguts presentats són per a la reflexió i per posar a prova la sensibilitat pública. Algunes películes acaben deixant sentimenalitats tocades i ganes per expressar opinions. L´espai del fòrum o del debat després de la projecció pot ser el lloc ideal per parlar de temes humans des d´un posicionament no localista. Cerdanyola ha tingut una tradició força interessant pel que fa al cine-fòrum i convé recordar el dels dissabts a la nit de l´antic Casal parroquial,ja des dels anys 60 i primers 70. Ja se sap:parlar de cine, de la classe de cinema esmentat, també és parlar de la realitat que ens importa.
Carta abierta a los habitantes de Cerdanyola:
El día 28 de Abril se dio por concluida la Operación 2000 en Cerdanyola.
El objetivo era llamar la atención sobre la importancia de la lectura, al comienzo de este milenio. Para ello, Cerdanyola se propuso leer 53365 libros, uno por habitante.
El reto se cumplió sobradamente: se leyeron ¡58.951! y se recibieron ¡3.223! adhesiones de otros tantos lectores de fuera. Entre todos hemos logrado ese toque de atención que ha convertido al libro, y a Cerdanyola, en protagonistas de una bonita historia que, durante cuatro meses se ha contado en ocho programas de televisión, cuarenta y siete emisiones radiofónicas y más de cincuenta artículos periodísticos.
El libro, la lectura, por primera vez y durante un tiempo prolongado, ha conseguido en la vida pública de un pueblo el interés y la atención que se merece. Y eso no es fácil. Ninguna otra ciudad había hecho hasta ahora algo similar. Reunirse en tono a la lectura, sin intereses de negocios, sin preocupaciones de partidos, sin campañas ideológicas, sin records mundiales que superar...sólo un reto interno y modesto, pero importante, que ha unido a todos hasta alcanzarlo sobradamente.
El milagro ha sido posible por el entusiasmo de los centros escolares, dirigidos por profesores y AMPAS; por el apuyo incondicional de las instituciones culturales y casas regionales. Por el interés informativo de los medios de comunicación que han seguido incansablemente cada uno de los pasos del proyecto. Y por el apoyo del Consistorio municipal, cuyo interés sostenido por el tema de la lectura ha hecho posible este protagonismo del libro en Cerdanyola, y de Cerdanyola en Catalunya y en el resto del país.
Por todo ello os felicitamos y nos felicitamos. ¡Enhorabuena!
El Proyecto ELE.
Crd.26III00
Rèquiem una teatralització basada en un texte d´ Antonio Tabuchi. Una
ambientació lisboeta on els fados de fons contrarresten la soporització
del desenllaç. Una obra amb un bon texte i una deplorable posada en escèna on
potser el més destacable és l´accent mallorquí del protagonista i una
conversa final amb en Pessoa, el qual deixa ben sentat la condició ególatra de
tot poeta i la innecessitat de recòrrer el món per enterar-se del qué és. La
pretesa trama de la resta: un diàleg amb l´amic traspassat en el seu
cementiri, no té massa peus ni cap. Amb un intent fallit de comviure amb el
real i els fantasmes l´obra va arrancar un bon seguit de badells. Una partida
de billar a caramboles posa l´efecte especial destacable del soroll de les
boles al picar. I poc més. La sensació-balanç va ser la d´un bon texte
desaprofitat per una falta de ritme, potser una falta de medis i potser una
falta de direcció, tot prou descafeinat amb una decoració inútil. El títol
molt apropiat: un rèquiem tant pel difunt representat com pel públic
en general, alhora que una contribució a la desmotivació regnant davant la
proposta teatral.
Organizada por el CCU(Centro Cristiano Universitario)en la parroquia de Serraparera. Los acontecimientos de El Ejido han puesto en primer plano la necesidad de hablar de un tema tan totémico como escabroso.
El conferenciante insistió sobre los aspectos educativos como la alternativa para que no vuelvan a suceder acontecimientos como los habidos en Almería y Tarrassa,aunque reconoció que porcentajes de masificación inmigratoria generan condiciones para el estallido.Por otro lado la presentación de la nueva ley de extranjería ponía al descubierto su función atractiva. El debate continuó en petit comité y entre loas asistentes hubo quien informó de dejes xenófobos con los que tropiezan-por su origen mejicano- tácitamente en las interacciones cotidianas en nuestra propia localidad.
Cabe saludar la iniciativa del CCU en sus convocatorias episódicas de conferencias sobre temas de actualidad. además de sus acciones coordinadas en otros temas, como el de una campaña de ayuda a los damnificados en Mozambique.
Diàleg entre Cultures, un grupo local de vindicación social altamente activo, ha propuesto la participación ciudadana en unas Jornadas de Solidaridad y Cooperación (entre el 4 de mayo y el 10 de junio). La primera conferencia ha empezado com Jaume Botey (prof.de Historia.UAB) repasando la relación histórica entre Norte y Sur y rastreando los orígenes del desequilibrio internacional en un proceso de complicidad que ha implicado a numerosos países colonialistas. El programa de actividades contempla una serie de conferencias los jueves en la temprana hora de las 19h en el Ateneu, con la asistencia de Arcadi Oliveras (prof.de Economía de la UAB),Manuel Cruz(Prof.de filosofía de la UB),Ramón Gabarrós (de ATTAC de Barcelona) y María Gabriela Serra (de Entrepobles). Además está prevista una serie de talleres los sábados por la mañana de 10-14h en Can Serra. El abanico de temas va de Juegos de Solidaridad y Cooperación, a Realización de Proyectos, a Estudio de Instrumentos de coop.oficiales y las ONGD. a Estudio de situaciones específicas en América Latina,Africa y Asia. Victoria Planas,Jean Pierre Malè, Elisabet Montserrat, Juan Pablo Flores, Franc Castro i l´Escola Lliure el Sol colaboran en la conducción de los Talleres para profundizarlos.
L ínformatiu del Col.lectiu Independent Municipal (CIM) va pel full 8 del març del 2000. Darrera de les seves 6 pàgines es belluga una gent interessada per unes condicions de contractació més interessants. El seu contingut està redactat ja per iniciats o assabentats de la seva problemàtica específica. vinculada a temes de contractacions i condiciones millorades de treball dins el personal assalariat de l´ajuntament.També es fa ressó de temes de caràcter general: com els esdeveniments dramàtics de l´Ejido o la tria d´una resenya telegráfica de Carmen Amaya com a protagonista vinculada a la lluita pels drets de la dona.Es ecnoratjador que cada sector amb la seva sensibilitat i part de la realitat prengui la paraula i la publioqui encara que sigui amb els seus pocs medis.
El Col.lectiu Ronda es dedica des de fa més de 25 anys a l´asessorament laboral, a l´ajut a les iniciatives de lluita obera, a la defensa dels acomiadats i dels moviments populars. El seu arsenal de saber jurídic ha estast sempre posat al servei dels més febles i ha ensenyat a barallar a diverses generacions de reivindicants a les sales de les magistratures i davant els tribunals. Des d´aquells anys 60 i 70 que en el carrer St Joaquim estava concorreegut en una continua desfilada de denuncies de les trangressions legals que feien no pocs patrons fins l´actualitat,el Col.lectiu s´ha anat extenent,oferint el seu consell, la seva imatge i els seus experts per Mollet, Rubí, Mataró a més a més de Cerdanyola i Barcelona. Un sistema de quotes permet que entitats i families ens acollim a la seva experiència amb la convicció de pagaments ajustats i proporcionats:les seves tres dotzenes de professionals són molt més que un servei jurídic per fer d´aliats insubstitubles en una societat com aquesta nostre en la que és dificil viure sense la permanent amenaça de les pressions de les lleis, tant pel que fa als abusos legals com als ilegals (no compliments dels coidis civil o penal i altres ordenaments).
Antoni Uriz
No és cap exageració afirmar que les voreres dels carrers de Cerdanyola han esdevingut veritables curses d’obstacles quan no pistes de patinatge degut a les omnipresents caques de gos. N´hi ha per tot arreu, de totes les formes i tamanys. És ja qüestió de bona sort no trepitjar alguna i posar-se perdut abans d’arribar a casa. ¿Cóm s´ha pogut arribar a aquesta lamentable situació?...
En primer lloc, cal assenyalar com a culpable a una minoria de propietaris de gozos. És una minoria, però amb el seu incivisme fan molt de mal a la fama de la resta de propietaris i a tota la població. El seu grau de culpabilitat varía des de la inconsciència interesada a la mandra a l´hora de recollir les caques del seu gos, i fins i tot n´hi ha que deixen que les facin enmig de la vorera amb premeditació i mala fe.
És una realitat, que a Cerdanyola Déu n´hi do. Però també és cert que els responsables municipals no fan absolutament res per frenar i tirar enrera aquestes males voluntats. Sembla ésser que volen quedar bé amb tothom, que no volen descutir amb ningú ni molt menys multar-lo per no perdre ni un sol vot. ¡No faltaría més! ¡Cal fer compliments a tothom, o mirar cap a un altre costat quan fan alguna de grossa!...
Aixó que vivim i patim és una democracia mal entesa, la manca absoluta d’autoritat en un problema tan evident, continu i desagradable. No cal arribar als extrems autoritaris del passat, però sí que es podrien fer coses efectives. Per exemple, posar bans municipals arreu de la ciutat, avisant que a partir d’una data determinada en el futur (amb temps suficient perquè correguès la veu) els municipals que eixampin a algú deixant la caca al carrer serà sancionat amb una multa important, i si se’l troba reincident el doble, i més el triple, etc. ¡Així s’afrontaria bé el problema, i els sancionats no podrien dir que és un abús d’autoritat perquè ja estaven previament avisats!... Qui avisa no es traïdor... Després de tot, la inmensa majoria de responsables propietaris de gossos mereixen ésser bens considerats, i la resta de població (entre els quals n’hi ha nens jugant als parcs i tocant la terra amb les mans) mereixem tenir una mínima higiene i tranquil.litat quan circulem per la nostra ciutat.
Xavier Alpiste.
És curiós observar que ara que ja han passat totes les convocatòries electorals i més concretament d'ençà de les municipals el parcs i jardins del municipi de Cerdanyola del Vallès s'estan degradant a marxes forçades.
És lamentable observar com fins i tot pot resultar un perill higiènico-sanitari portar els nostres fills a qualsevol parc de la ciutat a causa de les defecacions de gossos i altres animalons domèstics, i no tant domèstics. I per descomptar vigilar que la mainada no jugui amb la sorra dels parcs sota l'amenaça patent d'agafar qualsevol infecció. És realment difícil trobar una zona neta de defecacions d'animals ni que sigui d'un m2 algun dels parcs del municipi.
Ara per ara la ciutat
està pensada més per la qualitat de vida dels animals i dels seus propietaris
que no pas per la resta de persones, sobretot per a les més menudes, que també
compartim amb els animals de companyia els espais públics del municipi.
Però hom ens podíem preguntar que ha fet l'equip de govern de l'Ajuntament per
paliar, simesnó, els efectes d'aquesta plaga i per conscienciar i /o educar,
mitjançant les corresponent campanyes cíviques alguns propietaris d'animals.
Perquè, d'entre d'altres coses, la resta de població, també tenim els nostres
drets. Poder gaudir amb els nostres fills de parcs en condicions dignes n'és
un.
I ja no parlem del anomenats gossos perillosos que deambulen pels parcs i jardins del poble sense que, en molts casos, els seus propietaris tinguin cura d'aquests. Amb l'agravament que molts d'aquests propietaris són "caps rapats" la qual cosa fa encara més perillosa l'estada al parc.
Quines actuacions s'han fet des de l'Ajuntament per controlar aquests tipus d'animals perillosos? i sobre tot per controlar i/o dissuadir els seus propietaris. Resposta: cap ni una. Una vegada més l'Ajuntament està absent dels problemes reals de la gent.
També podrien afegir a la llista de greuges la degradació dels gronxadors i altres estris dels parcs en molts casos estan trencats, rovellats, en definitiva obsolets i molts d'ells amb més de 15 anys d'antiguitat.
En definitiva penso que l'abandó dels parcs i la manca d'actuacions cívico-socials per part de l'Ajuntament de Cerdanyola en relació al tema dels animals de companyia, gossos perillosos i bandes de caps rapats i d'altres, fan que la qualitat de vida del municipi es degradi i molt. Estem aconseguit que un municipi amb anys d'història desaparegui sota l'apariència d'una ciutat dormitori i que s'acabi per convertir en un poble no apte sobretot per a la mainada petita. I d'això l'Ajuntament de Cerdanyola té molt a dir, és a dir, MOLT PER FER!!
La carencia de un servicio de Medicina General en el ambulatorio del Pont CAPII ha venido provocando movilizaciones reivindicativas por un asistencia médica mejor.El proceso de lo cual llevó a una asamblea masiva en el Centro Cívico de Ripollet el 23 de marzo con la presencia de los dos concejales sanitarios de Cerdanyola+ Ripollet.Eva Torralba y Ferran Tornel.
La asamblea sobre la problemática sanitaria convocada por las dos asociaciones de barrio ( de Can Tiana y 4 Cantons) se centró en dos temas:el de la medicina general en el CAPII y el de Atención a los drogodependientes.Suficientes intervenciones pusieron de manifiesto el estado degradado en el que han quedado las instalaciones sanitarias frente a la desidia administrativa
Según nos informa S.Prieto de Quatre Cantons, en una circular enviada a los medios de difusión y resumiendo la postura de las concejalías de sanidad a partir de este mismo mes se contaría con el servicio de medicina general (es decir la incorporación de un médico+1 enfermera) y por lo que hace al centro de atención a los dorogodependientes, cuya ubicación estaba pensada hacerla en local de la Cruz roja queda demorada por el elevado presupuesto económico.
La medicina pública es un indicador de calidad de vida para cualquier modelo social.Y dentro de ella, los cauces de tratamiento de los enfermos por drogadicción no son fáciles de establecer,cuando hay una indisposición poblacional a priori a admitir centros de este tipo.Por ahora este segundo tema queda en un compás de espera. Y en cuanto al primero, el incremento de la nómina de profesionales sanitarios siendo un logro innegable, todavía no resuelve el enfoque obsoleto en las visitas que se gestionan en este CAP en particular y en la medicina ambulatoria en general.
V..MARTINEZ
La senyora Roser Nuri és una jove i optimista mare i avia que encara li troba gust al treball.
El meu pare era de Seva, es va casar amb una vidua amb un fill. Va montar l’única carboneria que hi havia en Cerdanyola. Amb el seu carret i la mula anava a Sagrera a buscar carbó. Al carrer Santa Maria tenia instalat un “poste” de petroli que proveia a tot el poble. La meva mare era modista. Des del carrer Homs, on sempre hem tingut la carboneria, el meu marit va ser el primer repartidor de butà a Cerdanyola; encara treballa fent ho que més li agrada: vendre lenya.
Després de 35 anys d’ofici, el meu fill grant va plantejar aquesta aventura: montar una benzinera independenta sense dependre de cap multinacional del petroli.
-El negoci familiar funciona com a un relotge :
El fill gran, en Jordi, és el responsable de la benzinera i tot el seu personal laboral.
-El fill mitjà, Josep, cada dia, a les 3h del matí, s’en va al port amb un gran camió cisterna a buscar el gènere al port on li serveixen la benzina els mateixos productors. Després reparteix el producte als grans empreses i a la benzinera familiar.
-El fill petit, el Daniel, s’encarrega de repartir petroli, carbó i lenya a particulars.
La Roser, és la “tapa forats” de l’empresa (gestions bancaries, la compra diària del restaurant, sustituir a lgú que s’ha posat malalt, relació directa amb els clients,...). I disfrutant a cada moment de la feina.
Un mitgdia a la setmana es reuneixent tots per comentar i discutir com va tot i els nous projectes.
Actualment tènen una plantilla de 27 persones, quatre camions cisterna, la carboneria, la benzinera i un distribuidor subterrani de 10.000 litres de gasoil en el Polizur per a proveir a Cerdanyola en cas d’incomunicació.
És curiòs trobar algú que pugui sobreviure de un negoci que ha provocat guerras (la del Golf Pérsic, per eixemple) o crisis (com a la de l’any 1975, per eixemple) i que, les multinacionals del ram ténen tan controlat.
Pensem que és una valenta iniciativa digna de lloança.
Jaume Guinot
Quan un és jove i viu a un poble com Cerdanyola es pregunta molt cops quin profit treu de viure a Cerdanyola en compte de en un altre poble veí. La resposta es ràpida: molt poques. Vius a un poble que t’agrada perquè has crescut en els seus carrers, tens els teus amics i coneguts de tota la vida i t’identifiques amb ell, peró d’altre banda vius a un poble mort. És lamentable que Cerdanyola tenint un gran nombre de jovent no pugui gaudir (darrera tantes promeses fetes) d’una zona d’oci i que a sobre els pocs llocs que té estan sota estricte vigilància policial i han de tancar a las 3:00 en punt.
Es d’allò més trist que a les festes d’aquest poble mai hem pogut dir allò de “mira qui ve a Cerdanyola” ni allò altre de “quina passada de festes”.
Encara està pitjor la situació quan decideixes fer activitats culturals: Si decideixes fer teatre que sàpigues que el grup “X” ja té ocupat l’Ateneu, si fas cortometratjes no esperis que ningú t’ajudi a gaudir dels mitjans suficients com per fer res de qualitat, si vols assajar amb el teu grup ja n’hi cua. Facis el que facis n’has de tenir l’aprovament d’aquest Ajuntament, cosa ben difícil si no et coneixen o t’espera el lletrer de “Ocupat”.
Si fas esport encara pitjor perquè les instal.lacions esportives de Cerdanyola no estan en gaire bon estat i a les que sí que hi pots anar val més que tinguis calers. Si encara persisteixes i decideixes agafar la bicicleta compte! Que amb el carril bici tan gran que té la ciutat en faràs ben poc esport.
Però d’allò més greu succeeix quan arrives a l’edat en que els teus amics o tú mateix decideixes comprar una vivenda, crec que encara no tinc cap amic/ga que no s’hagi anat a un altre poble a menys, això sí, de que els teus pares t’hagin facilitat el pis. Desitjo que algú ho aconsegueixi, perquè per molts comptes que faig, no se m’acudeix com pagar-ne un a aquesta ciutat ja gairabé tant cara com Sant Cugat i on n’hi ha ni sabem quan es faran vivendes de protecció oficial.
Resum Final: Per viure a aquesta ciutat val més no ser jove i encara menys arrivar just a fi de mes.
Mentre per dalt pacten maneres per ficar víes i més víes de comunicació terrestre, pel sota, la gent que ja n´està tipa de projectes que malbaraten la natura, s´oganitzen i presenten l´altra versió de les coses. Es així com s´ha constituït la Platafora contra la perforació de la muntanya de collserola per Horta. Es des de sota que entenem la questió del progrèss, no des del punt de vista dels diners obtinguts que generen les inversions, sinò des del punt de vista de la vida pacífica,de plaer i tranquil.la. ¿Per què carai hem de comunicar-nos amb Barcelona per anar a sortir a la Ronda de Dalt sobre la sortida 4?¿què guanyarem,deu minuts? ¿Sí sí ja un embús clàssic en el disseny d´aquesta ronda,que es manifesta des de la seva inauguració:el de Trinitat? Però si les coses s´arranjen fent noves vies sense arranjar les existents, al final no ens quedarà res que foradar. La reacció organitzativa és una iniciativa a saludar i cal repensar-la des de la necessitat pendent de constituir un moviment ambientalista y urbanista unitari,com a concreció del moviment ecologista, que tota la zona necessita. La petita multitud de grups: VÍa Verda, el Fòrum pel soterrament de l´autopista, el grup ecopogista de Ripollet, el de Moncada contra la incineradora compartida, és un indicador de com la lluita mediambiental encara pateix d´una atomització que no permet presentar una política reivindicativa global a l´us equilibrat del territori.
JERC- Cerdanyola
Companys i companyes,
El dia 27 de maig està convocada una desfilada militar a Barcelona per conmemorar “El Día Oficial de las Fuerzas Armadas”. Davant d’aquesta provocació militar i espanyolista, les JERC volem mostrar la nostra disconformitat respecte actes que impliquen un menyspreu tant de la nació catalana com dels valors cívics més essencials de convivència pacífica que inspiren la ciutadania.
Les JERC, com a organització juvenil, catalana i d’esquerres, manifestem la nostra més rotunda aversió a qualsevol acte de prepotència fonamentada en la força de les armes i la coacció física, que posi en perill la pau i el benestar dels pobles basant-se en una suposada protecció paternalista d’un més que dubtable enemic.
Conseqüentment, convoquem a totes les ciutadanes i ciutadans de Cerdanyola a participar en els diferents actes que, des de les diverses entitats conformants de plataformes d’esquerres i d’acció pacifista, s’organitzen en contra d’una manifestació belicista i d’ostentació de la força militar com és la del dia 27 de maig.
Entre tots i totes podem aturar els arcaics cànons de l’espanyolisme militar més recalcitrant. Gràcies per estar contra els exèrcits i contra la guerra. No passaran.
Per qualsevol consulta podeu trobar- nos tots els dijous a partir de les 22.00 al Bar Grau o escriure’ns a: [email protected]
Jaume Guinot
Després d´ una pujada de impostos sense precedents a la ciutat, aprofitant una majoria absoluta sense paliatius, el govern municipal format per PSC i IC decideix apujar el tipus impositiu del IBI un 16% fins arribar al 0.585, coincidint amb una revisió cadastral solicitada pel propi ajuntament.
Resultat: Una pujada del rebut del IBI (la contribució) en algunes zones fins el 30%, gairebé 10 cops l´IPC de l´any 99.
Tres joves de Cerdanyola, sense adscripció politica, ni integrants de cap mena d´assocaició, inicien unes mobilitzacions en contra de la pujada abusiva reunint en la 1ª manifestació fins a 500 persones.
Entitats locals, tan AAVV, com partits polotics de tots els colors, o entitats juvenils s´uneixen als organitzadors creant-se en una primera assamblea la Coordinadora Ciutadans de Cerdanyola. La Coordinadora tindrà com a objectiu a partir d´aquest moment com a objectiu aconseguir la revisió cadastral i la revisió del tipus impositiu. La nova revisió cadastral es demana davant la gran multitud de errors detectats, que fan que el valor cadastral sigui en alguns casos el 20% del valor cadastral i el 60% en de altres (en general es procurà que sigui el 50% del valor de mercat). La rebaixa del tipus impositiu es demana en tant es considera que un 16% de pujada sumat a l´increment per la revisió cadastral dona com a resultat una pressió fiscal durissinma per a les economies de Cerdanyola, incapaces en molts casos de suportar-ho.
Les manifestacions un total de 18 durant 6 mesos recorren Cerdanyola cada dijous a les 7 de la tarda amb una mitja de 250 persones per manifestació i visiten entre de altres l´Altis, o la casa de l´alcaldessa. Algunes de les actuacions de la Coordinadora constaran entre de altres de tallar la via del tren durant mitja hora, talls a la carretera de Barcelona els dijous durant la manifestació i fins i tot una ocupació del despaxt de l´alcaldessa.
Després de totes aquestes actuacions l´unic que es va conseguir eN part de l´ajuntament va esser un acord de tres punts:-No pujar l´IBI el proper any (només faltaria després de la clatallada de aquest)
-Fraccionar el pagament en dos terminis (la Coordinadora no sabia que ja estava decidit fer-ho)
-Reconeixer la Coordinadora (l´alcaldessa ja ha dit que de aixo res de res)
A la assamblea de la Coordinadora però l´acord no s´aprova i queda desestimat amb el que les movilitzacions continuen fins a la setmana passada en que es va decidir deixar les manifestacions al carrer.
La Coordinadora empren després del fallit acord amb l´ajuntament la durissima tasca de intentar aconseguir un aval per iniciar una insubmissió fiscal contra l´ajuntament. I l´aval s´aconsegueix per part de un grup de menbres de la coordinadora amb una entitat bancaria local i també es té el suport de molta gent de la ciutat disposats a seguir la convocatoria. Pero la falta de seguretat respecte a que passaria després amb un ajuntament tancat en banda a voler sentir res i a unes associacions de veins més interesades moltes de elles en servir més al “partido y a Cristina” que al poble fan que el tema quedi tancat.
I ara la Coordinadora sembla que hauria de morir com a tal, tot i que ha estat una revolució a mitjes, en que una part del poble s´ha alçat i s´ha organitzat contra el que consideraven injust sense distinguir colors politics ni socials, s´han unit desde el PP fins EuiA, de Fontetes a Bellaterra, els rics i els pobres, i seria una llastima que això caigués en l´oblid del poble de Cerdanyola.
Ara ens preguntem si seguir amb altres temes, inclosa zona de oci o ambulatori de fontetes, i esperem que aquesta unio del poble per reclamar el que creiem es just pugui continuar endavant. negant-se a fer improvisacions.
Por mucho que la realidad local sea la primera dimensión de realidad, la más próxima y la que más nos afecta en el modo de vivir y de relacionarlos, es obvio que lo que le pasa a cada localidad guarda una resonancia con lo que le pasa a las próximas, a las vecinales. Ni los ríos, ni los vientos, ni los pájaros entienden de fronteras administrativas y, siguiendo su ejemplo, ser sensibles a los problemas que hay en la zona próxima, en la comarca de pertenencia, así como otros asuntos municipales más distantes, pueden tener eco en nuestras páginas de cuestiones locales.Es una forma de contribuir con una dosis de solidaridad ante lo ajeno y aprender de otras experiencias para ayudarnos en nuestro vivir cercano.
Los planes de modernización de una ciudad a veces pasan por elevados costes traumáticos. Basta pasearse por el centro de Sabadell, por tomar un caso próximo para darse cuenta de la magnitud del trauma: las obras iniciadas hace dos años en la plaça del Mercat (y para las que todavía hay previstos otros dos en terminarlas) con el objeto de crear unos cientos de plazas de parking; viene ocasionando pérdidas sustanciales en la zona comercial adyacente, en la que han debido cerrar algunas tiendas por crisis de ventas. La ejecución de obras administrada por el actual consistorio había sido ya aprobada por el precedente, alcaldeado por Farrés. Sin poner en duda el maqueamiento del lugar,el fondo de la cuestión rezuma al viejo concepto de devoción al automóvil como figura principal urbana (por encima de las propioas personas)además de un particular concepto con el que se entiende la modernidad. El precio de esa modernidad ya fue la tala de unos preciosos plataneros de entonces a pesar de la oposición de gente sensible (en reducto mohicano de la conciencia colectiva). Y el precio sigue siendo el disgusto de numerosos dueños de pequeños comercios,como los de la calle St Antonio,que reciben la misma clase de gravámenes e impuestos que antes sin ninguna consideración por parte de quiénes deciden por todos. ¿Obras de renovación? Sí hay que hacerlas,pero contando con todos los factores y consultando en primer lugar a los residentes de la zona que va a ser afectada. ¿Obras para aumentar el parque automovilístico? No.La estrategia pasa por repensar la co-habitabilidad entre coches y gentes y limitar racionalmente la circulación y estacionamiento de aquellos. La experiencia de Torino en señalar un determinado día al mes de suspensión automovilística señala una idea práctica y marca el principio de otra filosofía de la coexistencia urbana..
Hay maneras de poner multas.Hay multas y multas.Ver a dos munipas en tarde de domingo (hora de asueto con los vecinos haciendo la siesta tranquilamente después de una dura semana de explotados)poniendo multas a diestro y siniestro a los coches aparcados encima de una acera ancha de chaflán (barrio CanSerra 2000), da que pensar.Tanto, que se puede hacer una tesis doctoral. Tema: el zarpazo legal a traición. Sí,sí, la sanción es necesaria cuando lo es. Lo que resulta paradójico es que por un críptico criterio discriminador, los agentes (que siempre obedecen ordenes,no cal dir-ho, y por lo tanto quedan exculpados,es decir evidenciados como unos mandaos) ponen multas a unos coches en pleno estacionamiento infraccionario y no lo ponen a otros bajo el disco de prohibido detenerse !Quién entienda a la poli municipal que nos lo cuente!¿ tal vez quién da las órdenes? Es extraño que se multe sin preavisos a quien no molesta y en cambio, ni siquiera amonesten otros comportamientos incívicos socialmente inaceptables. Volviendo a la sanción de la máquina ¿no saben vds.que puestos a sancionar deberían ser más coherentes y sancionar otras transgresiones más flagrantes? ¿qué nos dicen de la plaza reservada de minus en avda.Primavera junto a Unicentro,permanentemente ocupada por coches sin el distintivo de minusvalía? ¿qué nos dicen de las aceras estrechas copadas por coches, donde todavía no se han colocado los pivotes de hierro? ¿qué nos dicen de los locos al volante que exceden la velocidad y crean inseguridad peatonal? Más preguntas para la próxima nota al respecto.Seguiremos hablando.